El podi

Diumenge vinent els ciutadans no votarem, com en el cas del 27-S, sobre la independència de Catalunya. Triarem qui volem que sigui l'alcalde o alcaldessa del nostre poble o ciutat. És a dir, aquell que, moltes vegades més enllà de les sigles, ha d'intentar solucionar els problemes o les mancances del nostre entorn més proper. Un cop dit això, és absurd pensar que els resultats que es donin en les eleccions locals no seran clau per a tot allò que passi en aquest país abans i, sobretot, després del 27-S. Imaginem que al setembre es produeix una victòria de les diferents llistes de les forces sobiranistes que obre el camí cap a la independència. És diferent afrontar aquest viatge amb la immensa majoria dels ajuntaments (i la resta d'administracions locals) al costat del procés que sense. I, especialment, és diferent afrontar aquest viatge amb el suport de l'Ajuntament de Barcelona que no pas amb aquest consistori fent de fre o de contrapoder. Talment com si fos el Pitoniso Pito –i canviant, això sí, el futbol per la política–, permetin-me vaticinar que la candidatura d'Ada Colau, que va començar aquesta llarguíssima campanya amb molta empenta, està ara, quan falta menys d'una setmana per a les eleccions, en clar retrocés. Tant que ja no crec que pugui guanyar unes eleccions molt fragmentades que –continuem amb els vaticinis– cauran de la banda de Xavier Trias. Ara bé, per assegurar que el suport de Barcelona al procés sigui inequívoc, és indispensable que la resta de candidatures del sí també obtinguin uns grans resultats. D'una banda, seria bo que la CUP aconseguís entrar a l'Ajuntament de la capital del país. I, d'una altra banda, també seria clau que al podi de les eleccions, junt amb Trias i Colau, no hi pugés ni Mejías, ni Alberto Fernández, ni Collboni. Que aquesta medalla imaginària la guanyés Alfred Bosch, com a garantia que la capital de Catalunya serà la punta de llança del camí cap a la llibertat.