Pobles desarmats

Ara mateix, els futurs alcaldes i regidors pengen somrients dels fanals. No és un paper fàcil el seu. Hi posen la cara sabent que a molts se'ls pintarà orelles d'ase o se'ls col·locarà un nas de pallasso o els convertiran en una diana per exercitar la punteria. Forma part de les petites humiliacions de la democràcia que esperen poder compensar si abasten el poder. De tots els poders, però, el municipal és el menys agraït i el més exigent. Sobretot a les poblacions de mida humana. Els emperadors eren criatures divines que decidien amb l'arbitrarietat i irresponsabilitat dels déus; els presidents del govern maldestres, quan governen països fets a la seva imatge i semblança, poden ser ninots de plasma; i també hi ha parlamentaris que quan noten l'alè enverinat de la gent, consideren que trontollen els pilars de la civilització i, encara que més enllà de l'alenada calenta de qui se sent ferit i humiliat per les retallades i les regressions, només hagin vist uns braços alçats, reclamen tot els pes de la justícia i si cal, vuit anys de presó. Als pobles, la història dels alcaldes és una altra. Als administrats els pots trobar sota el llit i fins i tot a sobre. La distància entre les decisions que es prenen i els afectats és tan curta i la vara del seu poder tan petita, que és impossible abstreure-se'n i el seu ofici es tota una especialitat de mesura, cintura, psicologia, mà esquerra i do de gents a jornada completa. Però la política municipal és també la més procliu als tractes de favor, a les requalificacions fosques, a les prevaricacions o al nepotisme. I durant els darrers anys ha estat marcada per una malaltia que té tota l'aparença d'un cercle virtuós. S'han bastit moltes infraestructures, sovint a ritme de calendaris electorals, que han permès solemnes inauguracions però que no han elevat ni un mil·límetre l'ànima del país. Ara tenim biblioteques sense lectors, auditoris rutilants però escoles de música condemnades a les estretors i l'elitisme, músics i actors fets a les magreses de la bohèmia, magnífics centres sanitaris atapeïts o tancats, serveis socials sense recursos, pavellons que només obren per la festa major i un institut a cada poble i un fracàs escolar immens, que és, sobretot, un fracàs social.

Malgrat tot, la política municipal és la més pròxima i la més difícil de segrestar i deu ser per això que aquí els ajuntaments tenen poques competències i un finançament de postguerra. I deu ser per això que encara pot empitjorar. L'amenaça la nova llei estatal sobre l'administració local que pretén suprimir competències en serveis socials, protecció mediambiental i polítiques públiques. O també l'anomenada llei òmnibus aprovada pel
govern Mas, amb el suport del PP, PSC i C'S, que amb el pretext de la simplificació burocràtica, ens ha deixat en un terreny molt propici per a la privatització de serveis públics i per a les barbaritats urbanístiques. Per no parlar de TTIP i deprimir-nos del tot. Sense ruptura i redemocratització, quan els nostres alcaldes baixin del fanal no els serà fàcil conservar el somriure.