Pitjor que en el franquisme

Si les coses s'acabessin prohibint-les, seríem molt ximples si no prohibíssim la fam al món, les guerres i les desigualtats socials. La prohibició de la llengua catalana, acompanyada de represàlies, tampoc no va servir perquè el català desaparegués, que és el que volien Franco i els seus. Sovint la prohibició genera un efecte reactiu. I encara que el català no tenia presència en l'esfera pública durant el franquisme, es va mantenir viu per la voluntat de resistència de molta gent.

L'altre dia el ministre Wert va tenir la barra de dir que el que està passant amb el castellà a Catalunya és com el que passava amb el català durant el franquisme. Wert no fa el que fa contra el català perquè sigui un psicòpata que va a la seva, ho fa perquè és el que volen que faci els que el manen. Wert és l'instrument, però l'estratègia és del PP, amb la connivència dels altres partits espanyols, els de la vella política i també els de la nova. Per tant. És una estratègia d'Estat més que de govern.

Jo, a més, tinc la teoria que el català corre més perill ara que el que va córrer durant els quaranta anys de dictadura de Franco. La prohibició i la represàlia van propiciar una actitud reactiva. L'estratègia actual és més sibil·lina. Es tracta d'una ofensiva en els fronts més diversos per acabar reduint el català a una simple peculiaridad regional. Es tracta de regionalitzar-la, fragmentar-la, dialectalitar-la. Desprestigiar-la perquè acabi sent de segona –un patuès– enfront una llengua forta i transnacional com el castellà. D'aquí ve la conversió del valencià en una llengua diferent del català. Igual com amb la conversió del català de la Franja en Lapao. I d'acabar substituint el català pel castellà en l'ensenyament. I ja sabem què passa als jutjats, el cinema, la televisió... I al Parlament, fins i tot.

Ja he dit, també, cada vegada que surt aquest tema, que la de la llengua és una guerra que tenim perduda. Que només la podem guanyar deixant-la de fer si optem per la independència. Però no vull acabar sense recuperar un fragment d'un article que vaig publicar aquí el 3 de juny del 2013, que reproduïa un manifest d'intel·lectuals espanyols (Dámaso Alonso, Lázaro Carreter, Vicente Aleixandre, Camilo José Cela, Laín Entralgo, Buero Vallejo, Miguel Delibes, etc.) del juny de 1975 (sí, durant el franquisme) sobre la unitat del català (i fixin-se també en la terminologia):

“El valenciano es una variante dialectal del catalán. Es decir, el idioma hablado en la islas Baleares, en la Cataluña francesa y española, en la Franja de Aragón, en la mayor parte del País Valenciano, en el Principado de Andorra y en la ciudad del Alguer. (...) Es culturalmente aberrante todo intento de desmembrar el País Valenciano de la comunidad idiomática y cultural catalana.”

Hem anat enrere o no?