Leo

Lionel Messi i Luis Enrique Martínez no són amics. No van a sopar junts i, segurament, es parlen poc. Però tots dos es van comprometre amb un objectiu i van camí d'assolir-lo. De moment, han guanyat la lliga. I ara falten la copa i la Champions. Un equip de futbol professional no és un club social, no s'hi va a fer amics. Però tots dos han estat a l'altura del que els socis i aficionats esperaven d'ells i han tret el Barça de l'anèmia en què va caure la massa social culer amb el Tata Martino. La lliga ha estat sempre el torneig que té més valor, perquè és aquell que justifica que cada dia els jugadors es llevin al matí, facin bé la feina, vagin sumant punts, guanyin i donin sentit a la seva professió. La lliga és l'economia productiva. La lliga és llevar-se cada matí ben d'hora ben d'hora ben d'hora i aixecar la persiana encara que el dia abans hagis perdut. I per això té tant valor i tant mèrit i tant sentit haver guanyat set de les últimes onze lligues. És un torneig molt menestral. I per això Xavi Hernàndez n'ha guanyat vuit. La Champions potser genera un orgasme més gran, el Barça la guanya sempre que guanyi la lliga. Però no cal guanyar la lliga per guanyar la Champions. La Champions és la cultura del pelotazo, del diner ràpid. I per això fa tornar boig Florentino Pérez, el símbol del capitalisme castís, de la llotja del Santiago Bernabéu.

Si la feina es fa ben feta, no et poden aturar ni “por lo civil o por lo criminal”. Ni amb inspeccions d'Hisenda, ni amb imputacions de l'Audiencia Nacional, ni amb la guerra bruta de diaris que ara han descobert el bàsquet. Als clubs on hi ha molta crítica, hi corre l'aire, hi passen les idees i el futbol evoluciona. Als clubs oligàrquics on se silencien les crítiques, l'immobilisme et deixa al segle XX per molt que facis xapa i pintura amb un grup de galàctics sense valors o una idea d'equip, més enllà d'oposar-se a qui proposa.