‘Sic transit'

Un llibre publicat a finals de l'any passat explica, amb una precisió que és d'agrair, el context en què estem votant avui. La transició franquista (editorial Pòrtic), de la sociòloga Marta Rovira Martínez, recorda i demostra que l'Estat espanyol actual és el producte d'una Transició en què uns quants prohoms de l'elit franquista i alguns dels seus homòlegs de l'elit antifranquista es van posar d'acord per arribar a un consens en què el franquisme seria presentat al públic com una pausa sense la qual la democràcia actual no hauria estat possible i que l'oposició seria presentada com una colla d'homes responsables que van aconseguir l'amnistia dels companys engarjolats a canvi de no demanar ni condemnes ni indemnitzacions pels actes de violència comesos pels mateixos franquistes.

La Transició, com se sap, va culminar amb la Constitució, un document confegit a base d'un estira-i-arronsa còmplice entre un grapat de senyors que estaven d'acord que hi havia dos factors tan imprescindibles com intocables: la monarquia i la unitat sempiterna de l'Estat.

Ara bé, hi havia un tema importantíssim sobre el qual no hi havia qualsevol tipus de consens: mentre els prohoms a Madrid donaven per descomptat que l'Estat de les autonomies –que, per cert, no tenia cap precedent històric– seria tan inamovible com el rei i les fronteres, els països autènticament històrics com ara Catalunya i Euskadi creien que això només era el punt de partida perquè aconseguissin, amb cada any que el allunyava de les pressions dretanes del postfranquisme, un estatus si fa no fa federal que resoldria els seus problemes socials, econòmics i culturals.

Això explicaria, entre d'altres coses, per què Madrid ha tractat la insistència de la Generalitat d'aconseguir totes les competències pactades (i, com a últim recurs, un Estatut nou) com una immensa nosa intolerable durant 35 anys. I aquesta situació irresoluble podria continuar durant 35 anys més. Depèn.