Cent anys

Va passar un maig de fa cent anys. Pere Ferrés i Costa, fill de Sant Vicenç dels Horts, periodista, professor i poeta, va caure mort al front d'Artois, al nord de França, després d'un atac a baioneta. Ja feia gairebé un any que havia començat la Primera Guerra mundial i Europa es dessagnava en els seus immensos camps de batalla. Mai fins llavors, el continent havia patit un horror com aquell. A una banda, un conglomerat d'estats liderats per França, la Gran Bretanya i Rússia. A l'altra, Alemanya i els grans (i caducs) imperis: l'otomà i l'austrohongarès.

L'Espanya de l'època, amb el rei Alfons XIII al capdavant es va mantenir neutral davant del conflicte, tot i que la societat es va polaritzar: els sectors conservadors i tradicionalistes eren germanòfils, mentre que, a grans trets, els liberals, els republicans i els obreristes es decantaven pel triangle format per París, Londres i Moscou. També el catalanisme més conseqüent va apostar pels aliats, en contra de la pinça formada per la Lliga de Cambó i els anarquistes que, cada un des del seu espai, van defensar la neutralitat.

I què feia un home com el vicentí Pere Ferrés i Costa, professor a París, a Moscou i a Sant Petesburg, enmig de les trinxeres d'Artois? El mateix que altres centenars de conciutadans seus que, com ell, van respondre a la crida per formar voluntaris per anar al front a lluitar contra l'autoritarisme dels vells imperis, per la democràcia i, òbviament, per les llibertats nacionals de Catalunya.

Pere Ferrés no va ser el primer en morir lluny de casa. Tampoc l'últim. Molts altres voluntaris, com el Joan Vidal, d'Almacelles, el Camil Campanyà, de Barcelona, el Frederic Pujulà, de Palamós o el Pere Menolaca, de Vilafranca del Penedès, van perdre les seves vides en diferents indrets del continent. No van poder aconseguir el seu anhel d'una Catalunya lliure. El nostre deure, cent anys després, és recordar-los.