Un món pitjor

El Museum of London, que repassa la història de la ciutat, dedica una sala als lluitadors dels drets civils. Per exemple, hi ha tot un homenatge a Emmeline Pankhurst, una dona de caràcter fort i conviccions fermes que va ser una de les fundadores del moviment sufragista. Però surts al carrer i et trobes dones embolicades de cap a peus amb una tela negra que tot just deixa una escletxa mínima a l'altura dels ulls. I veus seguicis de famílies abillades a la manera dels àrabs que entren en botigues de superluxe i són rebudes amb unes reverències aduladores. Els homes van al davant i al seu darrere les dones, embotides en un búnquer de roba. El Museum of London homenatjarà d'aquí a cent anys les valentes que es rebel·lin contra aquesta discriminació, però avui Londres és el sancta sanctorum mundial dels petrodòlars, es prostra als peus dels rics més poderosos y menys democràtics del món mentre a la mateixa ciutat creixen la pobresa i la marginació de persones, famílies i barris sencers.

L'OCDE, que no és una oenagé ni una branca de la CUP, diu que la diferència entre rics i pobres és més gran que mai. La qual cosa no obsta perquè l'opulència es manifesti sense rubor. Internet va ple de capricis de ric: cotxes que valen un dineral, mansions amb aixetes d'or, telèfons mòbils amb incrustacions de diamants, festasses que cremen milions en una nit, palaus sumptuosos per a animals de companyia… Sempre hi ha hagut multimilionaris ximples que no saben en què dilapidar el diners, la diferència és que el luxe ha perdut la vergonya. El luxe s'exhibeix amb una impudícia que semblava renyida amb les crisi i s'ofereix com a mercat. Diu al món: obriu les joieries més cares, construïu les illes artificials més fastuoses, convertiu els vostres paradisos naturals en paradisos ostentosos... Si així ho feu, si satisfeu el nostre desig d'exuberància desmesurada, vindrem i us deixarem bones propines