Europa, cent anys després
Karl Rove va ser un dels principals assessors del president George W. Bush. Dibuixava l'estratègia política, electoral i militar de la Casa Blanca quan el 2003 es va decidir envair l'Iraq sense proves suficientment documentades. Un periodista li va preguntar si era conscient del que diria la història d'aquella arriscada decisió. Rove va contestar: “No ens preocupa la història perquè la història la fem nosaltres.” Però es va oblidar de dir que l'escriuen uns altres. Aquesta anècdota la va recordar Margaret MacMillan aquesta setmana a Barcelona en un interessantíssim repàs de la història del segle passat. El títol de la seva intervenció era Europa, cent anys després de 1914. Un dinar col·loqui moderat per Javier Solana i una llarga intervenció resumint dos dels seus llibres de referència sobre la Gran Guerra i la Conferència de París, que va acabar amb el Tractat de Versalles, signat el 28 de juny de 1919, just quatre anys després de l'assassinat de l'arxiduc Francesc Ferran a Sarajevo.
Aquesta professora canadenca, directora del St. Anthony's College d'Oxford, té una mirada penetrant sobre el segle XX, del qual parla seguint des de les anècdotes més banals fins als trets fonamentals que van marcar un període de progressos espectaculars però també de misèries humanes i de guerres amb desenes de milions de morts.
Res feia pensar l'estiu de 1914 que s'estava a les vigílies del primer gran cataclisme del segle. Les classes mitjanes començaven les vacances, els ferrocarrils creuaven Europa, la prosperitat es palpava arreu, s'enlairaven els primers avions i la ciència, la cultura i la modernitat passaven pels eixos de Viena, Berlín, París i Londres. Europa era el centre del món. Ja existia una globalització embrionària que unia Europa i Amèrica. Quatre ministres del govern britànic el 1914 havien estudiat en universitats alemanyes i les cases reials dels imperis que s'esmicolarien en quatre anys tenien un vincle molt directe amb la dinastia anglesa. La globalització no condueix necessàriament a l'harmonia global.
Un paral·lelisme entre 1914 i avui és que Gran Bretanya era la primera potència mundial però havia començat el seu declivi. Els Estats Units també són la més poderosa nació del món però ja no és el país imprescindible que ha estat durant cent anys i la seva hegemonia és discutible. Les baralles territorials entre la jove Alemanya unida, proclamada a la Sala dels Miralls del Palau de Versalles el 1871, i la França eterna han marcat els períodes de guerra i pau en els últims cent anys. Per qüestions ideològiques i polítiques. Cada guerra europea ha comportat modificació de fronteres. Alemanya es va rendir però no va acceptar els termes draconians imposats pels vencedors a Versalles. Woodrow Wilson, George Clemenceau i David Lloyd George van ser els tres actors principals d'aquella conferència que va durar sis mesos a París. Hi havia personatges com ara Arnold Toynbee, Franklin Delano Roosevelt i Maynard Keynes que assessoraven els governs a l'hora de dibuixar els nous mapes dels imperis derrotats.
Els alemanys van ser humiliats. Cada vegada que la delegació arribava a París el tren disminuïa la velocitat en passar pels camps de batalla on havien mort milions de soldats. Alemanya no va ser destruïda materialment com ho va ser França. Georges Clemenceau no va oblidar els danys causats al seu país pels alemanys des que van crear l'imperi el 1871. Hi va haver un armistici però no es va declarar la pau. Les noves fronteres van resultar interines. El nombre d'europeus
endesplaçament es va elevar a trenta milions. Hongaresos, eslovacs, ucraïnesos, txecs, polonesos i alemanys van quedar tancats dintre de fronteres que no eren les seves.
Tot aquell conjunt d'interinitats va desfermar el sentiment nacionalista alemany. La pau de Versalles havia traçat les fronteres però no es complien les condicions imposades pels vencedors. La pau fràgil de 1919 va crear les condicions perquè només vint després anys esclatés un nou conflicte que seria el més sagnant i terrible de la història. La Segona Guerra Mundial va destruir Alemanya més enllà del que era raonable. Molts bombardejos quan Hitler estava aniquilat no calien. La pau que va venir la van dictar els vencedors. Alemanya la va acceptar i des de la seva destrucció i el sentit de culpa es va començar a construir l'Europa que tenim avui.
No es pot descartar res en un futur arran de la crisi global que està envoltada de progrés i d'una globalització sense control que menysté el dret de pobles i individus. Hi ha potències que exigeixen el seu protagonisme. Rússia, la Xina i l'Índia són actors principals. Corea del Nord, Estat Islàmic i l'Orient Mitjà són amenaces serioses. Però la força no és la solució. La seguretat col·lectiva mitjançant el diàleg ens pot salvar de noves tragèdies planetàries.
