Ara va de veres

Demà va de veres i quan es va de veres costa més ser generós, desinteressat i condescendent. Demà es reparteix poder, encara que sigui un poder petit, mal finançat i amb cada dia menys competències, i en aquestes circumstàncies el marge per a la broma és estretíssim. Estan en joc els càrrecs, les concessions, les prerrogatives, els encàrrecs i tota l'eròtica de negar i concedir amb els pressupostos públics. És quasi natural haver vist tants gestos malcarats i tantes emanacions de bilis. Ens han dit que aquestes municipals són essencials per al procés cap a la independència, però el “procés”, quan la cosa va de debò i toca distribuir poder entre les formacions polítiques, no és res més que una eina, un signe d'identitat, un distintiu de la casa, un argument de vendes. Si no fos així, si fos molt més transcendent que la repartidora, els cors i danses periodístics que sempre acompanyen les grans formacions del país no s'haurien afanyat a expulsar de la lliga dels bons sobiranistes, amb tanta ànsia i determinació, els que formen part de les organitzacions polítiques que s'interessen per la independència només com a instrument de transformació social i no com a fi absolut, com a desenllaç perfet i rodó. Si la preocupació és sumar, travar complicitats i incorporar electorats, si l'objectiu és abastar majories suficients, no és gens intel·ligent negar pedigrís i dedicar-se a fer el llepafils. Des d'aquesta perspectiva les operacions aritmètiques de demà és molt probable que més que estar condemnades al fracàs ho estiguin a l'empat infinit, que és una versió del fracàs molt més desesperant. En les actuals circumstàncies, a aquestes alçades de la història de la humanitat i del capitalisme, amb la major part de la nostra societat humiliada, en retrocés i contemplant impotent com ens canvien els tractes i com nosaltres hi perdem i els de l'Íbex (només per servir-me d'una figura retòrica, és clar) hi guanyen; i amb el sistema democràtic exhibint misèries i limitacions; i amb la corrupció traient la poteta darrere totes les portes que acullen nuclis de poder, la força natural de l'independentisme, si veritablement ha d'esdevenir majoritària, s'ha de dotar d'un discurs transformador i rupturista. Ha d'esdevenir constituent i no plebiscitària. En un context no tan diferent, fent èmfasi en les polítiques públiques i en la societat del benestar i no en les gaites o les faldilletes de quadres, els nacionalistes escocesos han crescut i trencat totes les costures. Ara va de debò i les formacions polítiques que concentren poder i la seva cort habitual no estan per delicadeses, però quan s'hagi enllestit el repartiment municipal l'ANC i les mil i una cares de la societat civil hauran de procurar reconstruir la mobilització popular. Fer-ho vinculant l'emancipació nacional a la transformació social i a la redemocratització pot fer trontollar alguns lideratges, és veritat, però n'eixamplaria els horitzons i n'incrementaria, nítidament, les possibilitats d'èxit.