No és això

És cert: l'independentisme ha avançat, però no tant com calia. Mirant números, els independentistes hem fet 1.400.000 vots i els unionistes 991.000. És cert, el bipartidisme impune i arrogant ha quedat tocat en la línia de flotació, però també és cert que Ciutadans ha fet un enorme salt. És cert, la CUP assoleix 13 alcaldies, tot i que a àmbit nacional no tenen el pes suficient. És cert, l'esquerra suma més que la dreta cavernícola al País Valencià, però els resultats no són tan contundents com calia. En resum: no hem guanyat. Tampoc hem perdut. I la capital no serà governada per independentistes, sinó tot el contrari.

Tot i això, hem encetat una etapa molt engrescadora: la fi de les majories absolutes i la necessitat d'educar-nos (i sobretot, d'educar els polítics) en la cultura del pacte. Només heu de recordar el rebombori del tripartit i les infàmies que s'hi van vessar, perquè el pacte ens horroritza, com a atàvics descendents de l'Espanya del bipartidisme, que fins i tot es denuncia i es ridiculitza a les castisses sarsueles. Mentre que a Europa no s'hi posen pedres al fetge, i pacten quan cal, aquí ens sembla que barrejar essències és cosa dels perfumistes.

El que jo crec és que un govern sense majoria absoluta ha de dialogar d'una forma o una altra, i això vol dir la fi del caciquisme democràtic, del “mando y ordeno” i ara toca escoltar els altres. Perquè els ciutadans som diversos. El malson de governs immortals s'ha acabat, almenys en aquest tast (i test) que són les municipals.

No: no han estat, aquestes eleccions, la primera fase de les plebiscitàries, sinó les eleccions de l'emergència de partits nous, uns formats per la “muchachada” espanyolista, que, mira per on, hem fet créixer nosaltres (com el ministre Wert ens alimenta a nosaltres) i d'altres que semblen improvisats. Això sí: no ens han frenat malgrat el desplegament poderós que hem hagut de suportar. Però no és això, companys, no és això...