Visca Varda!

Abans que el jurat de la 68 edició del Festival de Canes anunciés diumenge un palmarès nefast, hi va haver en la cerimònia un motiu d'alegria: la concessió d'una Palma d'Or honorífica a Agnès Varda, que va ser presentada per la seva amiga Jane Birkin (amb la qual va col·laborar en un díptic preciós: Jane B par Agnès V i Kung-Fu master) com la dona velada per aquells cineastes mascles (i en alguns casos masclistes) de la nouvelle vague. Varda, cada cop més menuda, és una gegant del cinema, d'un cinema de resistència al qual ha contribuït sense haver-se doblegat mai, inventant sempre noves formes cinematogràfiques per abordar la realitat i expressar l'imaginari. Films com ara Cleo de 5 a 7, Sans toit ni loi i Les glaneurs et la glaneuse han obtingut un cert reconeixement públic, però Varda, com ara en aquest país, encara és una cineasta mal coneguda que reserva moltes sorpreses a qui vulgui conèixer-la. En rebre la Palma honorífica, Varda va dir que la posaria al costat de la Palma d'Or que, fa poc més de cinquanta anys, va guanyar Jacques Demy per Les parapluies de Cherbourg. Va ser al final emotiu de la seva intervenció. Abans, va comentar que els cineastes que han recollit abans aquest premi (tres homes: Bernardo Bertolucci, Woody Allen i Clint Eastwood) han fet guanyar molts de diners amb part dels seus films. No és així en el cas d'una dona que, a través d'una productora pròpia, ha fet un cinema lliure amb recursos i beneficis a vegades mínims. És per això mateix que potser l'ha fet? Tant se val. Varda, que aviat farà 87 anys i que a la seva vellesa s'ha convertit en una artista plàstica que volta el món amb les seves instal·lacions audiovisuals, va dedicar el premi a tots els cineastes inventius i coratjosos que, sovint en els marges, continuen fent cinema sense perdre l'ànim. Hi ha qui m'ha dit que és un bon indici que Varda recollís la Palma d'honor el mateix dia d'unes eleccions que permetran que certes dones coratjoses siguin noves alcaldesses. Potser sí.