Bumerang

La dreta espanyolista va amenaçar Catalunya que es trencaria si tirava endavant el procés. Però és al revés. La història es repeteix. Catalunya, la societat més diferenciada nacionalment, més industrialitzada i amb més dèficit d'inversions públiques és la primera que es rebel·la contra els règims autoritaris, quan borratxos de poder assagen periòdicament la seva submissió. El règim atia llavors l'emergència de quintacolumnistes que aprofitant les tensions socials internes, fruit de la marginació de l'Estat, obrin una guerra civil. Però l'incendi provocat acaba estenent-se a tot l'Estat, posant en risc l'hegemonia estructural de l'oligarquia espanyola. En el passat, quan s'arribava a aquest punt, solia sortir l'exèrcit, i el rellotge es tornava a posar a zero. Ara, no serà possible.

A Catalunya, fa quatre anys, fins la manifestació de setembre del 2102, la coalició CiU apostava en el seu programa pel pacte fiscal, i des de llavors fins fa un any, només pel dret a decidir. Per tant, amb rigor hem de dir que el 2011 només es van fer 320.000 vots independentistes. Ara, s'ha arribat als 1.400.000. Si voleu, descompteu-n'hi alguns milers atribuïbles a en Duran. Però estem parlant, ara sí, d'un increment del 440%; quatre vegades i escaig el resultat del 2011.

Els opinadors espanyolistes veuen el procés frenat: 68% de regidors independentistes amb un total de 5.935, corresponents a la suma dels tres partits que ara se'n defineixen. Restant-n'hi algun d'Unió, i afegint-n'hi algun centenar de les candidatures d'IC-Podemos, es superen els 6.000. A l'altra banda, en l'espanyolisme recalcitrant de populars i ciutadans, només en sumen 390. I de situats en el federalisme n'hi ha 1.241, pel PSC i algun centenar més d'IC-Podemos.

Hi ha un altre element positiu: la penetració de les esquerres independentistes en l'àrea metropolitana i en barris de tradició socialista. Això és una bona notícia. I l'altra és que tot i que hi ha una desviació del vot d'ordre convergent i del PSC cap a C's, la major part de la fuga socialista se'n va a Podemos. Està tot fet? No. Hi ha molta feina a fer en les àrees metropolitanes. Però es demostra que una sèrie de bones pràctiques d'arrelament social basades en la cooperació i els projectes locals de futur, superen les barreres i els prejudicis identitaris. Obstacles que han permès massa temps que els partits sucursalistes tinguessin una bossa enorme de vot captiu per raons estrictes de pertinença cultural.

I l'Espanya de la caspa s'ha trencat territorialment per l'antiga Corona d'Aragó. Em vaig atrevir a profetitzar-ho fa un temps. A la Gran Castella, Galícia i el Andalus es preveia una resistència dels partits que gestionen el clientelisme, PP i PSOE respectivament. En canvi a l'Aragó, València i Balears, on l'Estat manté una situació crònica de dèficit fiscal i d'inversions, en el moment que va petar la bombolla immobiliària privada, va acabar la
corrupció generalitzada conseqüent. Per això, en aquests territoris, amb la crisi, no hi ha hagut el coixí del clientelisme. Per això, les campanyes de genocidi cultural contra la llengua i la identitat de Bauzá, Rudi i Fabra, per intentar cobrir amb cortines de fum allò que no podrien regar amb subsidis o prestacions, com a Andalusia la Susana Díaz i a la Gran Castella els líders del PP.

Però, fins i tot, en els feus tradicionals del clientelisme, les grans ciutats han virat cap a l'esquerra alternativa. Les taques del mapa són evidents. Astúries i Galícia, d'una banda. Madrid capital; les ciutats d'Al-Andalus; i òbviament la diferència nacional d'Euskal Herria i Catalunya. L'“Antes se va a romper Cataluña”, d'Aznar, ha estat un bumerang.