La final

Demà es jugarà un partit de futbol que, molt probablement, serà més que un partit de futbol. El pitjor escenari possible per a la pitjor final que alguns podien imaginar. Tot allò que hom suposa que ha de passar en un matx d'aquestes característiques –la confrontació de les aficions, la rivalitat duta als extrems– es convertirà, al llarg del dia, en una confraternització que es clourà amb l'anunciada, molt probable i unànime xiulada als símbols de l'Estat espanyol. Després –si no hi ha cap daltabaix– es jugarà el partit i guanyarà qui hagi de guanyar, i cadascú animarà els seus, en un ambient que, inevitablement, bascularà cap a reivindicacions sobiranistes. Una circumstància tal no ha agradat gens als comentaristes esportius, als polítics i a moltes persones que han posat el crit al cel i han titllat d'antidemocràtica la previsible demostració col·lectiva de totes dues aficions –la basca i la catalana– en contra de les estructures estatals representades pel monarca del regne i per l'himne que sonarà quan s'assegui a la llotja. Han dit, de nou, que no té cap sentit barrejar el futbol i la política, i que un acte d'aquest tipus –vist per tot Espanya i retransmès a molts països– és indignant i vergonyós, i que no té cabuda en un estat democràtic. Fins i tot han anunciat, insinuat o advertit que una “agressió” d'aquest calibre podria provocar la suspensió del partit i el tancament de l'estadi.

El futbol, ens agradi o no, és un fenomen de masses i, com a tal, tendeix a l'exageració. Els extrems de la corda es tiben i el moviment es concentra en conceptes clars i nítids, sense matisos. La política és un joc de grisos, però els crits i els xiulets de demà respondran a una altra forma d'expressió popular. També respectable, perquè no deixa de ser la màxima intensitat d'un accés, un paroxisme que, essent excessiu, no deixa de ser simptomàtic. I, rere els símptomes, sempre hi ha, latent o no, una morbositat real.