Casa nostra

Pocs dies abans de les recents eleccions municipals, Gary Gibson, un periodista i professor anglès que viu a Mataró, va rebre un sobre amb propaganda de la Plataforma per Catalunya (PxC) en què s'afirmava que els immigrants de la capital del Maresme rebien el 77% dels ajuts públics, mentre que la “gent de casa” només en rebia el 23%. PxC també hi va incloure un suposat “rebut” mostrant que la Generalitat havia regalat 400 euros de l'ala a un tal Mohamed Alcabir Salir (la signatura del receptor, per cert, s'assemblava molt, però molt, a la de l'expresident d'Egipte Mohamed Morsi). I els de PxC van enviar aquesta propaganda demostrablement falsa al Gary, malgrat el seu nom i cognom perfectament estrangers; per tant, no deuen haver classificat els anglesos –si més no– com a immigrants (potser fins i tot els deuen considerar de casa). Més tard, en un debat electoral en què participaven tots els partits mataronins, l'alcaldable per PxC, Mònica Lora –que té una tirada desconcertant a la cantant (i immigrant georgiana) Katie Melua– va dir que caldria avisar la Policía Nacional (no pas les policies locals, que –igual que Fernández Díaz– no considerava prou fiables) de les adreces de tots els immigrants a Mataró perquè se'ls tornés als països d'origen, atès que, segons ella, eren una font persistent de desordre social. Tot plegat, però, ja no té massa importància: en les eleccions municipals, PxC va obtenir exactament 8 regidors a tot el país (abans, en tenia 67). En una Europa infestada d'Albas Daurades, Jobbiks, Ukips, Finlandesos Vertaders, etc., el
fet que Catalunya, amb un dels índexs més alts d'immigració del continent, hagi reduït el nombre de regidors del seu partit xenòfob fins al punt que tots plegats cabrien còmodament en un Seat Alhambra, és una indicació que el mític seny català potser sí que existeix; a més de ser la gran petita notícia del 24 de maig.