Arriscar
Alguns pobles van saltar a la palestra amb mitjans molt més precaris que els nostres, sense tantes autoexigències i contra enemics molt més poderosos. Van arriscar
i van guanyar
Van passant els anys, les diades, les eleccions, els pressupostos i el projecte sobiranista no acaba de ser consumat. La indecisió, la desídia o una encoberta manca de voluntat real per part de les elits polítiques està tenint com a resultat la mobilització de l'unionisme a Catalunya, la concessió a l'Estat espanyol d'un temps preciós per organitzar respostes al repte secessionista i la possibilitat de reproduir velles dinàmiques per part de les forces catalanistes, com ara la temptació de fer passar el conflicte social al davant del nacional i obrir així la porta al pacte amb forces que encara aposten per la reforma del sistema constitucional vigent.
A aquest envitricollat context s'hi afegeix la constatació que, en una democràcia de baixa qualitat com és l'espanyola, la demanda independentista no es pot canalitzar a través de la negociació i de la deliberació, sinó que exigeix un factor de ruptura, un gest unilateral que, com en gairebé tots els processos independentistes que ens han precedit, depèn més de factors de poder que de majories i que reclama moviments audaços i ràpids. En aquest període ja massa llarg que s'obre amb l'11 de setembre del 2012 s'han perdut almenys dues oportunitats de precipitar els fets: la primera, després de la colossal manifestació esdevinguda en la mencionada data i, la segona, després del 9-N i la revelació de la impotència de l'Estat per avortar el procés participatiu. No obstant això, els responsables polítics, tot començant pel president Mas i pels aliats parlamentaris d'ERC, van preferir parapetar-se en objectius secundaris com ara la pretensió de celebrar una consulta acordada (“carregar-se de raons”, en deien) o el projecte al·legat pels republicans d'ampliar la majoria sobiranista tot promovent l'atracció dels indecisos a la causa. Ara una bona munió dels indecisos està en condicions de governar l'Ajuntament de Barcelona a través de Barcelona en Comú després d'haver minoritzat ERC. Sí, han passat moltes coses però Catalunya continua essent una comunitat autònoma de règim comú en una situació molt més precària que abans de la reforma de l'Estatut del 2006. Mentre els dirigents polítics no ens portin a Ítaca, tenim una Generalitat amb més de 60.000 milions d'euros de deute, la immersió lingüística a les escoles amenaçada, un grapat de competències laminades pels poders de l'Estat i uns serveis públics cada cop més erosionats.
El pacte entre CiU-ERC i les associacions sobiranistes del 30 de març passat va confirmar la voluntat de retardar la cesura per satisfer dos nous objectius previs: la recerca d'un suposat mandat democràtic amb les eleccions del 27-S i la construcció d'estructures d'estat. Però aquest projecte continua partint de la contradicció que significa proposar-se un canvi radical de marc polític sense voler assumir els costos del canvi, que, bàsicament, són acceptar la incertesa inherent als moments anteriors i posteriors d'una ruptura. La classe política sobiranista i bona part de la societat catalana que afirma donar suport a la independència sembla que vulguin trencar sense arriscar, tenir-ho tot tan ben preparat que, de fet, no acabi de semblar una ruptura, ni un conflicte, ni res d'allò que tradicionalment ha acompanyat la creació de nous estats. Aquest plantejament té el perill d'allargar indefinidament el procés. Així, si el catalanisme ha estat trenta anys reclamant una millora en l'autogovern també pot estar trenta anys més construint estructures d'estat i considerant que els factors de seguretat encara no estan prou madurs per fer el pas (i si depèn d'Espanya no ho estaran mai perquè sempre posaran pals a les rodes amb tot el seu aparell repressiu de poder per impedir que es concreti la Hisenda pròpia, un fons que garanteixi el pagament de les pensions o una força de control del territori).
Alguns pobles van saltar a la palestra amb mitjans molt més precaris que els nostres, sense tantes autoexigències i contra enemics molt més poderosos. Van arriscar i van guanyar. Aquí, després de gairebé tres anys de procés, encara no sabem, o no volem saber, què estem disposats a sacrificar per arribar fins al final.