Sargantanes

Un símptoma inequívoc que ja tenim l'estiu a tocar és que aquest sol –ja pica i crema com el del juliol– no som els únics que sortim a gaudir-lo. Si us hi fixeu, es poden veure moltes sargantanes que també el paren, el sol. Aquest diumenge, el meu fill i jo ens vam entretenir força estona a observar-ne una, de sargantana. Però tant a mi com a en Quim ens va cridar l'atenció que l'exemplar d'aquest rèptil, simpàtic, inquiet i inofensiu, no tenia cua. D'entrada semblaria una pèrdua significativa, però pel tragí que duia l'animaló juraria –sense haver-ne parlat amb ell– que no li suposava cap maldecap.  Vaig llegir en alguna banda que la pèrdua de la cua és un mecanisme d'autodefensa. Un sistema antidepredador força eficaç que incrementa la supervivència de les sargantanes en els seus encontres amb depredadors. Fins i tot de vegades ho fan servir com a tàctica per distreure l'enemic: mentre aquest s'encanta amb la cua bellugadissa, elles s'escapoleixen amb murrieria. Sempre he admirat aquestes bestioles que tenen l'habilitat de sobreviure malgrat la magnitud de l'adversitat. Això i la capacitat que tenen per regenerar aquesta extremitat del seu cos les fa, al meu entendre, uns animalons únics. I aquests fets, sumats als que m'arriben pels mitjans, m'han fet pensar en nosaltres, els catalans. Sancions per xiular o per lluir una bandera, querelles per posar urnes i votar, denúncies per ensenyar i/o parlar català. A nosaltres, malgrat que ens escapcin, ens retallin, ens coartin, ens faltin al respecte, no se'ns empetiteix ni se'ns estova, al contrari. Aquests atacs ens fan desenvolupar un mecanisme que genera un sentiment encara més profund que ens enforteix davant de qualsevol depredador que el que pretén és imposar la seva llei a través de l'agressió. Per això, quan veig que aquest belluguet ha perdut la cua però encara es belluga amb més insistència, determinació i energia, penso que no ens faria cap mal mirar-nos d'una altra manera les sargantanes.