Vaga de fam a Occitània

Entre el 27 de maig i el 3 de juny passats David Grosclaude, un polític occitanista, conseller regional a l'Aquitània, va fer una vaga de fam a Bordeus. L'objecte d'aquesta vaga de fam era d'exigir respecte cap a la seva llengua, com, no fa tant, va fer-ho també el mallorquí Jaume Sastre. Que n'i a pro d'estar mespresats! Va ser el lema escollit per Grosclaude per resumir la seva acció. El que demanava, concretament, no era un canvi revolucionari d'actitud de l'estat cap a l'occità, no era cap oficialitat de les llengües dites regionals, no era res que, segons les lectures jacobines, pogués fer tremolar els fonaments del país sencer. Demanava que el govern francès es decidís a publicar al Diari Oficial el decret de creació d'una Agrupació d'Interès Públic (figura jurídica aplicada a molts àmbits per les col·lectivitats territorials) específica a la llengua occitana: l'Oficina Pública de la Llengua Occitana. La creació d'aquest ens va ser votada fa un any pel Consell Regional d'Aquitània i el Consell Regional de Migdia-Pirineus després de quatre anys de feina jurídica i política. En principi, el paper del govern en la creació d'aquest tipus d'entitat és de verificar-ne la legalitat i tot seguit de fer pública la seva creació. Després d'un any de silenci, el menyspreu del poder polític era enlluernador. Aquest tipus d'entitat, a més, ja existeix a Bretanya i al País Basc Nord, però, en aquests dos territoris, la xarxa de militants actius és prou densa i mobilitzada perquè els poders públics acceptin de fer concessions que refusen a territoris amb menys capacitat de protesta. Hauran calgut set dies de vaga de fam, cada vegada més mediatitzada, perquè el govern enviés una lletra als dos presidents de regió per assegurar-los que el decret de creació de l'ens públic seria publicat abans del final de l'estiu.

Victòria modesta però real d'un occità tossut i doncs, d'Occitània, la gran Occitània, que representa un terç del territori francès, i que és un dels territoris en què la llengua ha patit més persecucions durant més segles. A cap altre territori no ha arrelat tant entre els propis parlants la paraula infamant patuès per anomenar la seva llengua, una paraula injectada des de París per l'intermediari dels mestres de l'escola pública dels segles XIX i XX i que permet mesurar el grau d'autoodi lingüístic assumit pels occitans. Si bé a Catalunya Nord, Bretanya, Còrsega, Alsàcia o País Basc Nord, la liquidació de les llengües s'ha anat operant tot anomenant-les pel seu nom, a Occitània França va aconseguir esborrar el nom de la llengua. De la llengua global –occità– i dels seus derivats dialectals –llenguadocià, provençal o gascó, entre d'altres–, també molt sovint qualificats de patuesos. Fins al punt que no fa tants anys encara es podia llegir, per definir la paraula oc a encreuats francesos: “Llengua morta”. O que alguns diccionaris francesos de l'inici del segle XX encara definien així la paraula patuès: “Llengua sense literatura”. Sense literatura, l'occità! Que va ser la primera llengua dita vulgar (és a dir, que no era grec ni llatí) d'Europa a tenir prestigi literari internacional. I que trobadors d'arreu aprenien per poder entendre els poemes fundadors de la lírica europea medieval.

Fa poc, vaig conèixer un alvernès que va dir-me: “Jo sóc a favor del patuès a casa, però estic en contra de l'occità a l'escola.” Bella mostra d'autoodi, digna d'estudi. I és contra aquest autoodi que David Grosclaude ha intentat lluitar sempre, primer com a periodista i després com a polític. I per això va posar la seva vida en perill. Perquè deu pensar que la seva llengua bé s'ho val. Perquè un dia deu haver decidit mantenir-se fidel per sempre més al servei del seu poble.

E