Pobresa energètica

Hi ha 2.000 milions de persones, el 28% de la població mundial, que no tenen accés a l'electricitat o el tenen molt precari, el 85% de les quals viuen en zones rurals. Uns 3.000 milions de persones per escalfar-se i cuinar fan servir combustibles bruts com llenya o detritus d'animals...

Un ciutadà dels EUA consumeix 50 vegades més energia que un de Bangladesh. És un fet que hi ha al món molta pobresa energètica. És un problema que no es resoldrà ni a mitjà ni a llarg termini perquè el cost d'augmentar la producció elèctrica i sobretot de construir una xarxa de distribució que arribi a una població eminentment rural és car: la inversió no es compensa per l'ingrés. L'Agència Internacional de l'Energia ha previst que en els propers 30 anys la població que viu sense electricitat no es reduirà sensiblement...

L'accés a l'electricitat a països devastats per la guerra com Japó i Alemanya es va dur a terme amb una planificació i un finançament públics i una gestió dels actius publicoprivada, però aquest model no és replicable per reduir la pobresa energètica del món per manca de recursos públics i escàs interès dels privats a causa de la baixa rendibilitat de la inversió. No és igual electrificar Alemanya que Zimbabwe.

Les xarxes de distribució local, separades de les de distribució general i alimentades per energia eòlica, hidràulica o fotovoltaica, han permès l'accés a l'electricitat per als consums mínims més importants, com la llum i les comunicacions, a una població que no hi tenia abans accés. D'aquesta manera, a Rwanda s'ha aconseguit proporcionar electricitat en els darrers anys a 60.000 famílies/any. El problema associat a aquesta iniciativa és que no resol els problemes de les necessitats d'energia de la indústria i, per tant, del desenvolupament econòmic i de creació d'ocupació, però permet un mínim confort personal i familiar: tenir llum per veure-hi a la nit, i la possibilitat de comunicar-se a través de les xarxes de mòbil i d'internet perquè els telèfons mòbils i els ordinadors personals es podran carregar...

Possiblement aquest objectiu mínim i assequible a curt termini, si hi ha finançament públic, és una solució factible perquè té un cost 50/100 vegades inferior al de donar accés universal a l'electricitat a la població a través de la xarxa general de distribució del territori. Les noves tecnologies, és a dir, la reducció de cost dels panells fotovoltaics, l'aparició de bateries barates com la que ha posat al mercat Tesla recentment, s'ha de poder emmagatzemar l'energia entre producció i consum, i, en general, la producció lligada a l'autoconsum, fan possible resoldre l'accés a l'electricitat d'una part de la població que ara no en té.

Països com Vietnam o abans Tailàndia o Xina han fet grans inversions públiques per estendre les seves xarxes de distribució nacional a tot el territori, ja que han entès que la pobresa energètica és un gran inconvenient que frena el desenvolupament, és, de fet, una passa prèvia necessària perquè aquest sigui possible. No és el cas d'altres països per absoluta manca de recursos.

Són necessaris entre 40.000 i 100.000 M$/any en els propers 30 anys per fer arribar a tots l'electricitat segons un estudi de l'Agència Internacional de l'Energia.

L'Administració Obama va iniciar al 2013 un pla perquè empreses dels EUA aportessin tecnologia i projectes per electrificar l'Àfrica. El pla de 7.000 M$ en incentius perquè les empreses privades hi invertissin fins a tres vegades aquesta quantitat és una bona iniciativa per demostrar els avantatges de la col·laboració publicoprivada, però aquest projecte no té ni de lluny aquest projecte la dimensió mínima perquè produeixi un efecte significatiu en el problema.

L'ONU Va iniciaR al 2012 el projecte Energia Sostenible per a Tots amb l'objectiu que no hi hagi població al món sense accés a l'electricitat al 2030. És un objectiu massa genèric i massa indefinit per ser creïble.

L'enfocAMENT dels països desenvolupats i en vies de desenvolupament sobre l'energia és diferent i més contradictori que complementari. Per als països desenvolupats, la contaminació, l'escalfament global de la Terra, i, per tant, les emissions, són la primera prioritat. Per als països pobres ho és l'accés a l'energia de la població. El països rics han d'acceptar que combatre la pobresa energètica suposarà inevitablement un cert increment d'emissions... no tot és possible simultàniament... s'ha de prioritzar.