Són faves comptades
Girona
D'entrada no és ni la de Temps de Flors, ni la dels germans Roca, ni la que gravarà Joc de trons. En principi tampoc no és la de Sopa de Cabra, ni la de Javier Cercas, ni la de Rafel Nadal, ni la de Josep Pla, Prudenci Bertrana o Just Manuel Casero. La Girona per la qual em passejo aquests dies és la de Pep Prieto –i la del seu fill, l'Arnau– a la seva novel·la Els Llunàtics. Una altra Girona que en certa manera també inclou aquestes altres girones que acabo de citar perquè la imatge d'una ciutat es forja a partir de moltes altres perspectives. Però, i espero que em perdonin, els que hem nascut als anys setanta i que ara passem dels quaranta ens fem molt més nostra aquesta Girona, la que retrata Pep Prieto. I t'hi sents molt a prop perquè és la que has viscut i perquè els referents culturals –sobretot cinematogràfics i musicals– dels vuitanta que en Pep recorda al llarg de la novel·la són els teus, els d'una generació que malgrat viure en una ciutat grisa i avorrida no ens estàvem de somniar que algun dia amb la colla d'amics també trobaríem una casa encantada i faríem una descoberta com la que feien els Goonies. Un relat a cavall de la nostàlgia que és un recorregut, un itinerari, per aquells llocs que definim com a mítics i que tenen una certa mística per a l'autor i els de la seva quinta però que descobrirem que tindran una altra lectura per als nostres fills. Si és veritat que som la nostra infantesa i que és el període que ens marca a l'hora de fixar la nostra identitat, si és veritat que la infantesa és la primera memòria i és l'última que es perd, val la pena tenir present el que diu William Wordsworth: el nen és el pare de l'home. Quan els nostres fills ens convidin a tornar a trepitjar aquest territori il·limitat, insondable i suggeridor que és la infantesa, tinguem molt present que és seva i que si els ajudem a viure-la plena i feliç potser quan siguin grans seran homes i dones que faran realitat allò que somniaven pels carrerons de la seva ciutat, sigui Besalú o Girona.