Vaitot
“Puc fer-te una pregunta?” “Dispara.” “Tu ets independentista?” “Home, això és una canonada, no una pregunta.” “És una pregunta, directa, clara: ets o no ets independentista?” “ Ben mirat, tot catalanista és poc o molt independentista.” “No em serveix aquesta resposta; se n'és del tot o no se n'és, d'independentista; poc o molt no vol dir res, i, al capdavall, representa que a l'hora de la veritat no votaràs per la independència del nostre país.” Així vaig perdre la confiança d'aquell conegut. Com que no va gosar decidir-se va començar a fer-me cara llarga i a no voler tractes amb mi; no pas perquè em considerés persona perillosa, sinó perquè ell covava dintre seu una llei de remordiment, no s'havia volgut definir, era dels que se senten inclinats a nedar i guardar la roba, a fer la Ramoneta i l'altra.
N'hi ha un bon estol, de persones així. I han sortit de l'armari només quan se'ls ha fet la pregunta directa. Si aquesta pregunta no els és formulada, entren en qualsevol conversa de caire polític, intervenint, dient vaguetats, o obvietats, perquè se senten tertulians d'una àgora merament superficial, no hi ha compromís a fons.
De caritat tothom en fa alguna, tant si en fa ostentació com si és discret; estar disposat a sacrificar-se a fons en benefici dels altres, potser són figues d'un altre paner.
Ésser independentista, en el nostre cas, i malgrat que la voluntat de munió de persones és aquesta, continua essent una actitud de risc. La independència és un estat que no hem conegut des del segle XIV, i als no convençuts el procés, o sigui la marxa vers la independència, els semblarà una muntanya inconquerible. D'altra banda, qui no arrisca no pisca. Aquesta és la qüestió. No és veritat que qui tot ho vol tot ho perd; en el cas de la causa catalana qui tot ho vol perd, simplement, una situació injusta a la qual s'havia conformat o que suportava de mal cor. D'avantatges, en la injustícia que vivim, no n'hi ha cap per a una persona honesta que desitgi una terra lliure poblada de ciutadans lliures. Cap ni un avantatge. Calia, doncs, capgirar la situació.
Fins al 2010 no hi va haver moviments amb prou intenció en aquesta direcció. A partir d'aleshores, i sobretot en produir-se les grans manifestacions i intents de plebiscit, les estelades i les concentracions, el gest de lideratge de la Generalitat, la rebel·lió de molts ajuntaments, i altres fenòmens que el poder polític central no sabia sinó qualificar de desobediència, ens han portat al punt d'ara. Podem gosar ser optimistes, tot i que desitjaríem que moltes indecisions deixessin de ser-ho.
Les eleccions municipals, més que mai, han tingut efectes generals, moviments d'esquerres i socials ocupen les alcaldies o moltes conselleries als ajuntaments. Continuem la marxa endavant. D'ara fins al 27 de setembre, la tasca és obrir els ulls al màxim nombre de compatriotes que encara els tenen entelats. N'hi ha –i n'hi ha d'haver en recta estadística–, que els mantindran tancats. Però si llur nombre minva progressivament, serà bon senyal. Ens cal una majoria sòlida per la independència; fora d'això, queden només les mitges victòries i les conquestes parcials. I això seria, dient-ho com un Senyor Esteve, un mal negoci.
