Bach i els pastissers

Fa uns dies, els pastissers de la demarcació de Girona es van reunir en la seva festa anual. Es va donar el cas que era la que feia 50, per la qual cosa van decidir convertir-la en una celebració majestuosa que incloïa un dinar al Mas Marroch i un esplèndid recital de poesia. En aquest recinte, es va produir un fet singular que val la pena recalcar. Va aparèixer qui va ser considerat l'any passat el millor pastisser del món, Jordi Roca, i, amb tota seriositat i emoció, va dir: “Fins ara m'he dedicat a fer postres, però sempre he pensat que quan fos gran m'agradaria ser pastisser, perquè fer pastissos és tota una altra cosa. Em penso que ja me n'he fet, de gran, i és per això que us demano de ser admès a l'associació de pastissers.” Aleshores va demanar a Josep Costa, l'incansable i tenaç president, que l'admetés, amb una demostració explícita de reconeixement a la tasca antiga de la rebosteria.

La pastisseria és tan inútil com l'art. “En unes altres paraules –ha dit Paul Auster–, l'art és inútil, almenys si el comparem, per exemple, amb el treball d'un lampista, d'un metge o d'un maquinista de tren.” Tot el que té un sentit pràctic i finalista s'acaba justament quan s'aconsegueix l'objectiu. I, en canvi, “el valor de l'art recau en la seva pròpia inutilitat”. El que és inútil resulta que és imprescindible per ser humans. El pastisser també fabrica un producte negligible. Podem viure si el diumenge no mengem un braç de gitano. O si no escoltem una cantata de Bach. No serveixen de res. I, dit això, hi afegim: si no tinguéssim a mà el pastís o les notes de Bach, ¿què seríem? ¿Com seria la nostra vida? ¿Què ens distingiria dels que estan lligats al mandat simple de la subsistència? La categoria més elevada de l'esperit és justament aquesta inutilitat. No la construïm perquè ens aporti un guany concret o per satisfer una necessitat, sinó perquè volem, perquè sabem que així potser serem menys infeliços.