A 100 dies
El divendres 19 d'aquesta setmana serem a 100 dies del 27-S. Ja han passat les eleccions municipals; ja s'han constituït els nous ajuntaments. Ara és necessari que tots els esforços es concentrin en un únic objectiu: guanyar la independència el proper 27-S.
Disposem d'una majoria a favor tal com ha demostrat el 24-M, d'un full de ruta acordat pels principals partits i organitzacions de la societat civil, dels informes del Consell Assessor per a la Transició Nacional (i cal recordar que el professor Viver-Pi Sunyer està treballant en les estructures d'estat, projecte en el qual destacats membres d'ERC hi col·laboren), etc. Hi ha una base sòlida de vots, dades, camí recorregut i talent per confiar en les nostres forces. I ara què? Ara ens cal córrer de pressa a situar la independència, altre cop, en el carril central de la política catalana.
D'una banda, els partits polítics partidaris del plebiscit per la independència han de confegir el programa i les llistes que, de manera inequívoca i sense cap mena d'ombra en els dos conceptes, palesin la seva voluntat de constituir la futura República de Catalunya. De l'altra, les organitzacions de la societat civil, ANC, Òmnium, AMI, Súmate, etc. han de viure obsessionades durant aquests propers 100 dies a eixamplar la majoria social a favor de la independència. Finalment, cada català, conscient del compromís històric que suposen aquestes eleccions, ha de convertir-se en una autèntica estructura d'estat mòbil que infatigablement sumi nous votants pel sí.
Pel que fa a L'ANC i Òmnium, aquesta mateixa setmana coneixerem les seves campanyes, que buscaran la mobilització del màxim voluntariat possible. Superarem l'èxit de la campanya d'Ara és l'Hora pel 9-N, no en tinc cap dubte. Tothom s'ha de sentir cridat a participar, ja no com un dret sinó gairebé com un deure.
És el moment dels arguments, d'encapçalar la revolució democràtica més important a Europa en aquests moments, basada en tres eixos fonamentals: justícia social, democràcia radical i trencament amb l'establishment. Un dels fets més transcendents per l'èxit del moviment independentista és haver sabut posar l'accent en el concepte que ha mogut les grans transformacions de la humanitat: la lluita per la llibertat. Avui sabem, com deia Pau Casals, que “la llibertat no és negociable”, i que no es pot ser una mica lliure o una meitat lliure, sinó que serem lliures o no ho serem. S'han acabat aquelles trobades furtives, pactes de matinada, xiuxiuejos a l'orella. La màgia de la negociació eterna i infinita amb l'Estat espanyol, el trepitjar del tacte dolç i suau de les catifes dels ministeris, la visió enlluernadora dels salons madrilenys. Ara sí, ara no, ara una mica més, ara una mica menys... ara... ara res, ho sentim molt, tornin d'aquí vint-i-cinc anys o el segle que ve.
Aquesta ambició total, aquest objectiu nítid, precisament, és el que ha provocat el terrabastall polític que viu Catalunya, on tots els ciutadans, de manera pacífica i democràtica, seran cridats a definir-se sobre aquesta qüestió.
És l'hora doncs del determini, de la claredat i de la tranquil·litat de saber que un poble al darrere està esperant. L'hora de la tensió i l'exigència. D'esperança, de cohesió i suma. Cadascú a lloc. Falten 100 dies.
