Bitlles

“La política és un joc de bitlles”, va dir Pasqual Maragall. Era en un apart informal durant la campanya de les seves primeres eleccions al Parlament. Si en aquell moment algú li hagués dit: “Quan deixis la Generalitat el teu germà Ernest serà diputat europeu en una llista d'Esquerra Republicana”, se li haurien empetitit encara més els ulls i, somrient, hauria repetit: “La política és un joc de bitlles.” La meva impressió, observant aquests dies de pactes i contrapactes, és que a la política s'hi juga amb els cops francs de les bitlles i, també, amb els cops diabòlics del billar, un joc “d'habilitat i de saló”. Avui ja tothom deu saber com han anat els rebots de les municipals i, per tant, ja sabem qui no s'imaginava ser alcalde i ho és i qui pensava ser-ho i no ho serà. Un cas paradigmàtic del curiós moment polític és el de Jordi Martí, el nou gerent de l'Ajuntament de Barcelona. Diguem-ho d'entrada: en Jordi Martí em sembla una personalitat de primera i la iniciativa de la Colau és una mostra clara que hi toca més del que alguns volen pensar. Ara bé, si anem al joc de bitlles ens trobem que Martí va encapçalar una il·lusionant candidatura a les primàries del PSC per presentar-se a l'alcaldia. Les va perdre i l'elegit va ser Collboni. Martí va abandonar el partit i va esdevenir un actiu membre de MES, un moviment d'esquerres que s'ha sumat a les llistes d'ERC en aquestes municipals. Martí va declinar, però, ser el número dos d'Alfred Bosch, i es va apartar de la contesa electoral. I ara –passant de la bitlla al billar– el tenim, per l'hàbil cop de la Colau, com a nou gerent de l'Ajuntament, un càrrec sense perfil polític però de gran influència per a la marxa de la institució. Els dos adversaris de les primàries, Collboni i Martí, ja no són del mateix partit però treballaran junts, amb l'alcaldessa Colau al capdavant, pel bon govern de la ciutat. La política fa estranys companys de viatge i pot semblar un joc de bitlles. També podem pensar que tot és a fi de bé.