1.333

Quan feia de redactor en aquest diari, amb l'Anna Serrano i l'Odei A.-Etxearte, periòdicament intentàvem fer una radiografia dels partits catalans. Els seus pressupostos, el seu nombre de militants... I els responsables d'Unió Democràtica sempre ens deien que el partit tenia 20.000 militants. Per això em va sorprendre que Unió anunciés una consulta entre els seus... 4.000 militants. En concret, segons les dades de la pròpia web del partit, el cens de diumenge estava format per 4.095 militants, dels quals van votar 2.654. On han anat els 16.000 militants que Unió assegurava, reportatge rere reportatge, que tenia? D'entrada, he d'assumir que al partit ens prenien el pèl. Probablement, mai han tingut 20.000 militants. Però com que cal treure pit i, de passada, justificar ingressos com a quotes, aquesta era la xifra que es feia servir. Ahir a RAC1, l'antic secretari d'organització, Antoni Castellà, em va confessar que les dades que ell tenia el 2011 eren uns 9.000 militants. És a dir, que n'hi ha hagut gairebé 5.000 que s'han donat de baixa durant el procés sobiranista. Ramon Espadaler, actual secretari general, va voler argumentar que una cosa són militants, els que paguen, i l'altra els simpatitzants... Que la culpa és de la crisi, vaja. Dues coses sobre aquestes xifres. Primera, els partits han actuat amb opacitat impunement. Saber quants militants té cada partit de veritat és una tasca impossible. I, segon. Què ha estat Unió? Un partit petit amb un poder inversament proporcional al seu pes. Com ho ha fet? Amb l'habilitat de Duran, que ha fet servir una eina que ja existia per fer de lobby. Lobby econòmic de l'establishment català. I lobby dins de CiU. Perquè, de suport real, no sé quin té Unió. Però Duran té ara mateix el de 1.333 persones. Que no em sembla precisament una gentada. El poder li ve, en realitat, ungit per altres persones en despatxos, que no són les que van votar ahir.