LA GALERIA
Joan Olòriz, crònica d'un desamor
Ada Colau té 41 anys. El fins ara regidor d'ICV a Girona, Joan Olòriz, deixa la militància després de 44 anys. Aviat és dit. Estem parlant de la nova i de la vella política. Diu Olòriz que lluitar contra la dictadura li va marcar el caràcter i per això no s'ha deixat seduir per aquells que li prometien una “carrera política” més confortable. “M'he guanyat la vida amb el meu treball, fet que m'ha permès, en política, sempre dir el que pensava i fer el que deia, sense por d'aparells i servituds.” Tenia 15 anys quan va entrar a militar en el PSUC de Barcelona, on vivia. La seva és una llarga història d'amor que ha culminat en el desamor. Diu que abandona el partit de la seva vida perquè com a eina de canvi, com a instrument col·lectiu, ja no el sent seu, no està d'acord amb la manera com s'està dirigint i considera que la seva presa de posició davant el procés que viu el país és massa tebi. Olòriz, que ha viscut totes les travessies al desert del comunisme català, de l'eurocomunisme i de l'ecosocialisme, està plenament legitimitat a dir prou. Sempre ha fet bandera de la coherència i, tot i ser un militant històric, mai havia ocupat el primer pla de la política, fins que el 2000 va entrar de regidor a la ciutat on viu. Quan a mitjan anys vuitanta, l'aleshores líder del PSUC a Girona, Josep Quintanas, va abandonar el vaixell i es va decantar cap al PSC, Olòriz es va mantenir fidel a l'ideari que havia mamat des de jove i que alguns problemes li havia comportat a casa seva mateix. Amb els anys, els seus pares es van traslladar a viure a Llagostera. El pare, Inocencio Olóriz, va ser un dels impulsors del sindicat CCOO al poble, i la mare, la Maria Serra, la primera regidora del PSUC (1979-1983). Amb l'Olòriz ens vam conèixer de petits, quan estiuejava al carrer Concepció, on jo vivia. Una vegada ens vam barallar, no sé per què, i el que s'havia erigit en funcions de cap ens va separar llançant-nos un dau d'aglomerat al cap a cadascú. Llavors vam plorar de valent. No va tornar al nostre carrer ni vam tornar a jugar plegats, i quan ens hem retrobat d'adults no recordo que haguem comentat mai aquell episodi d'infància. Ens hem fet grans, Olòriz manté les ganes dels setanta de canviar el món i el compromís social a canvi de res, sempre amb honestedat i civilitat.