En temps de torbació

El 24 de maig fou un terratrèmol a la península Ibèrica. Res no va quedar, políticament parlant, al seu lloc. El que era previsible, succeí, perquè altra cosa no podia sortir de tanta corrupció i lladronici. Dono per bo el que va passar, tot i que el meu interrogant persisteix: hauran aprés la lliçó, aquesta plèiade de saberuts dels partits polítics que tot ho taquen i mediatitzen? Tinc tants dubtes que deixo en quarantena els “nous temps”. Els vells partits, que aconseguiren una Transició brillant, s'han esconyat. El PP, ebri de tant de poder en exclusiva, s'ha podrit fins les arrels. Del PSOE, un lleu alè a la recerca de la seva ànima perduda, amb, potser, millors lideratges al passat que avui i una notable carència de sentit d'estat. (Del PSC queden les restes, i això no em sembla just, ja que el seu paper a Catalunya és imprescindible per l'exigible equilibri). D'ERC, caldria esperar un xic de serenor que fecundés el
seny i la responsabilitat, tal vegada històrica en allò bo i en allò dolent; la seva història a Catalunya està plena d'ambdues casuístiques. Del nacionalisme de CiU, caldria una major consciència de la seva responsabilitat de govern. Els seu paper no és el d'agitar les masses, ni tan sols per la sacrosanta causa que esgrimeix, potser amagant els severs dèficits de governació. De la CUP, res a dir, ells a la seva. I d'Iniciativa-Verds, els diria que no se'ls empassi la caravana de Podemos, Barcelona en Comú, etc. “En temps de torbació, no s'han de fer mudances”, avisa Ignasi de Loiola. Ara i aquí, tempesta econòmica de set anys decisius; ressaca social sense precedents després d'una pèrdua del 38% del poder adquisitiu; alarmant deteriorament de les classes mitjanes; disbarat de la desigualtat immoral entre pobres i rics; dubtosa sostenibilitat de l'estat del benestar; retallades, desnonaments i carències; corrupció desaforada en les administracions públiques, etc. No invocaré les Coplas de Jorge Manrique a la muerte de su padre, però en certs moments em tempta la nostàlgia dels polítics, d'una banda i altra, dels anys 1975-96, de la seva prudència i sentit de la realitat. Allò de cualquier tiempo pasado fue mejor? No, però si certs cabuts de la política, divorciats del poble necessitat de comprensió i ajut, no rectifiquen a temps la seva conducta, el tsunami, després del terratrèmol del 24 de maig, se'ns emportarà. Si nècia va ser la política de Rajoy i del PP en la seva joiosa festa de les majories absolutes, no alleuja ara l'espectacle demolidor que CiU ens ofereix cada matí.

Justament, aquest és el meu punt de focalització: el país (Catalunya) i Espanya s'estan quedant orfes d'un centredreta potent, alineat en idees, definit en programes, gens tímid davant el conflicte social que podria sorgir dels antics postulats de la lluita de classes que encoratgen o subjacent sota l'estratègia de Podemos i assimilats. Ni el PP està en condicions d'aixecar una bandera creïble –ni respectable–, ni Ciutadans ha mostrat quelcom més que un intel·ligent oportunisme.

Crec arribada l'hora en què la societat catalana reconstitueixi UDC des de les arrels històriques del seu compromís catalanista. Crec arribada l'hora de refundar a Espanya una potent democràcia cristiana, com la tenen Alemanya, Itàlia i altres països de la zona; que sigui apta per flexibilitzar els seus posicionaments a la formació de majories a dreta o esquerra; que estableixi amb claredat els seus principis i les línies vermelles; que ajudi a construir el bé comú i la justícia social. Si quan va ser el moment el cardenal Tarancón la vetà (quin error, quin immens error!), ara es torna imprescindible davant un PP absent, incapaç de negociar altres majories que no siguin la seva, perdut en un autisme suïcida. Potser és el que demana l'avui perplexa ciutadania. Podria ser la solució als híbrids i acovardits polítics de pati d'escola. El centredreta espanyol i Duran i Lleida haurien de saber a quines aigües varen ser batejats. La resta és només confusió. És a dir, torbació amb pèssimes mudances.