Vergonya
A finals del 2013, el total de persones “desplaçades per la força a tot el món com a resultat de la persecució, els conflictes, la violència generalitzada i la conculcació dels drets humans” arribava a 51,2 milions, 6 milions més que a finals del 2012 (Alt Comissionat de les Nacions Unides pels Refugiats –Acnur–). D'aquests, 16,7 milions eren refugiats, 33,3 milions eren desplaçats interns i 1,2 milions eren sol·licitants d'asil. En el primer semestre del 2014, 4,1 milions de persones més es convertiren en nous desplaçats i 1,4 milions, en nous refugiats. Des del genocidi de Ruanda (1994) no s'arribava a unes xifres tan elevades. Per primera vegada els refugiats sirians (més de 3 milions, el 23%) se situaven en primer lloc, desplaçant d'aquesta posició els refugiats afganesos (2,7 milions), que l'havien ocupat durant tres dècades. Després trobem refugiats de Somàlia (1,1 milió), del Sudan (670.000), del Sudan del Sud (509.000), de la República Democràtica del Congo (493.000) de Myanmar (480.000) i de l'Iraq (426.000). Significativament, l'anuari estadístic de l'Acnur del 2013 duia l'expressiu subtítol d'El cost humà de la guerra.
La majoria de refugiats es dirigeixen cap als països veïns, de tal manera que els principals receptors de refugiats són el Pakistan (1,6 milions, la majoria afganesos), el Líban (1,1), l'Iran (1), Turquia (0,8), Jordània (0,7) i Etiòpia (0,6). Les guerres de Síria i de l'Iraq han portat països com ara el Líban i Jordània a una situació extrema de 257 i 114 refugiats, respectivament, per cada mil habitants. En conjunt, els països en vies de desenvolupament acullen entorn del 85% dels refugiats. Contràriament, els principals països de destinació dels nous sol·licitants d'asil són els més desenvolupats: Alemanya (110.000), els Estats Units (80.000), França (60.000), Suècia (55.000), Turquia (45.000), el Regne Unit (30.000), Itàlia (25.000), la Federació Russa, Suïssa i Sud-àfrica. La guerra també està incrementant enormement el nombre de desplaçats interns: Síria (7 milions), Colòmbia (5,4), República Democràtica del Congo (3), Sudan (1,9), Somàlia (1,1) i l'Iraq (1).
És la mateixa brutalitat que ha portat a incrementar les arribades a les costes europees de refugiats i immigrants. Només des de començament del 2015 s'han enregistrat 104.000 arribades per mar: 54.000 a Itàlia, 48.000 a
Grècia, 1.400 a l'Estat espanyol i 91 a Malta. A Grècia es calcula que hi
arriben uns 600 refugiats diaris (la meitat a l'illa de Lesbos) procedents de Síria, l'Afganistan i l'Iraq. En els cinc primers mesos de l'any són ja 1.865 persones les que han perdut la vida
al Mediterrani (el 2014 n'hi van morir 3.500).
La gravetat de la crisi actual ha estat denunciada per Amnistia Internacional (The global refugee crisis: a conspiracy of neglect, juny del 2015) com
“la pitjor crisi de refugiats de la nostra era, amb milions de dones, homes i nens lluitant per sobreviure enmig de guerres atroces i xarxes de tràfic de persones”, i ha acusat la comunitat
internacional i els governs de perseguir “interessos polítics egoistes en lloc de mostrar compassió”. Només cal veure com ha reaccionat la UE a l'onada de
refugiats: intensificant els controls, congelant de facto el Tractat de Schengen, “legalitzant” les “expulsions a cop calent” i amb una gasiveria extrema a l'hora de fixar quotes d'acollida i distribuir-les entre els països comunitaris. Vergonyós i irresponsable, perquè, mentre no s'adoptin altres mesures, hom seguirà jugant-se la vida per escapar de l'horror de la guerra. Paral·lelament, milers de joves europeus s'incorporen a les files d'Estat Islàmic, que amb la seva brutalitat és a l'origen de gran part de les noves migracions. Alguna cosa no estem fent bé.
