No ets tu, sóc jo

Una de les frases que sonen més a excusa barata (i ja poc original) a l'hora de tallar una relació és l'expressió: “No ets tu, sóc jo.” Consisteix a fer veure que estem fets un mar de dubtes, que no estem bé, que passem per una crisi personal i que per això volem deixar la nostra parella però aclarint-li que no en té cap culpa. Si, a sobre, a aquesta persona (la que serà deixada) se li acut preguntar pel futur de la relació, a l'estil: “Quins plans tens per a nosaltres?”, al deixador se li obre el cel: li han portat amb safata tallar. “Ja estava prou angoixat i tu a sobre no em deixes aire. Però no ets tu, sóc jo.” Es pretén, així, passar pel tràngol de deixar una persona i sortir-ne airós tot i que, evidentment, no s'aconsegueix. Veient la compareixença d'ahir de Ramon Espadaler, hom tenia una sensació similar. No ets tu, sóc jo. Vivim en un país en què si CDC i UDC van juntes és perquè juguen a la puta i la Ramoneta i si trenquen és perquè l'independentisme ho divideix tot, fins i tot enteses polítiques de quasi quaranta anys. Així doncs, sempre és preferible deixar les coses clares. No és millor Convergència per ser independentista ni Unió pitjor per no ser-ho. Però el que no podia ser era que totes dues es presentessin sota la mateixa papereta el 27 de setembre sense tenir clar què es votava si es votava CiU. És millor aquest trencament, aparentment civilitzat, en què un membre de la parella té molt clar què vol i l'altre, no. És el que a hores d'ara encara sí que se li pot retreure a Unió, sobretot en la gestió del sí de diumenge; que encara no ha dit clar si vol o no vol la independència: només ha dit que no a qualsevol preu. No sos vos, soy yo és una deliciosa comèdia argentina de Juan Taratuto que recomano a tothom que vulgui desconnectar de política una estona. És clar que, per expert en relacions, Woody Allen: “Hi ha matrimonis que acaben bé, altres Duran duren tota la vida.”