Cent dies

A cent dies de les eleccions més decisives de la nostra història, els fets es van succeint a velocitat sideral. Acostumats a anys i panys d'aigües manses, les riuades dels últims temps han esculpit una nova realitat. I aquestes riuades ens han permès descobrir que l'oasi català –aquell lloc en què mai passava res, més enllà del repartiment del poder entre el pujolisme del peix al cove i el socialisme descafeïnat– era un miratge. Era tan fals com l'ètica d'alguns dels que ens el van fer creure.

A cent dies de les eleccions més decisives de la nostra història, n'hi ha que es despengen donant certificats sobre amb qui sí i amb qui no es pot culminar el procés. És tan absurd i tan curt de mires proclamar que cal fer la independència sense Convergència –com deia Teresa Forcades fa uns dies– com equiparar Ada Colau amb el PP i C's –com es fa des de l'altra banda–. Per a ells, Colau és una enemiga del procés, malgrat que el 9-N votés sí i sí i que, com a alcaldessa de Barcelona, ja s'hagi compromès a encapçalar la manifestació de l'11 de setembre a la Meridiana.

A cent dies de les eleccions més decisives de la nostra història, hi torna a haver sobre la taula la llista única sobiranista. Aquesta era una idea morta i enterrada pel full de ruta del 30 de març –signat entre Mas, Junqueras i els representants de la societat civil– que dissabte va tornar a renéixer a Molins de Rei amb un embolcall diferent. Talment com el dia de la marmota, tot això ens pot fer retrocedir a les tensions de fa uns mesos –que tant van alentir el procés– mentre la pilota comença a rodar per la teulada de les entitats independentistes. El temps s'escola i aquesta no hauria de ser l'hora de les lamentacions. No, aquesta ha de ser l'hora de continuar treballant per convèncer els indecisos i mobilitzar la ciutadania per convertir el 27-S en una gran victòria de les llistes independentistes. Som-hi!