Duran, el ninot que crema

La caiguda de Duran és cruenta i absoluta. En el moment decisiu, no li han servit de res els llargs sopars als reservats dels restaurants de Madrid i Barcelona, ni els centenars de càrrecs repartits per dotzenes d'institucions, ni les intenses connexions amb el poder econòmic i financer, ni les reverències a la monarquia, ni les trucades discretes als mitjans de comunicació anticatalanistes, ni les tones de semàfors verds a La Vanguardia... Al final Duran està acabant tot sol. I amagat.

La paradoxa és que aquesta inclemència del seu final és, precisament, el que ha permès recuperar l'optimisme general en el procés d'emancipació d'aquest país. En certa manera, Duran ha fet el paper del ninot de les falles o dels mals endreços de Sant Joan. Ha estat exorcitzat políticament i amb ell s'han enviat a la foguera totes les pràctiques immorals que es deriven del règim del 78. Duran ha simbolitzat la perpetuació en els càrrecs, la negociació entre elits i la sostracció del poder polític a la ciutadania. La gent balla al voltant del foc.

Segurament és injust col·locar-li, a Duran, totes les llufes d'un sistema que fa aigües pertot arreu. Però també és cert que ell ha estat l'únic que ha tingut la gosadia de plantar-se davant de les bases socials del catalanisme per impedir-los el pas. Han passat un parell de dies des que Convergència va anunciar que trencava trenta-set anys de relació amb UDC i encara ningú no ha escrit ni una sola ratlla en favor de Duran, com tampoc no s'ha sentit una sola veu que lamentés –sincerament– la ruptura.

A Duran l'expulsa de la política un gran semàfor vermell que il·lumina
Catalunya de punta a punta.