Anem bé

Anem bé. El tot va malament, el suflé s'ha desinflat, el procés ha perdut força i expressions semblants responen a dues qüestions: a l'estratègia que han seguit els unionistes per afeblir l'onada independentista (la cadena no té prou gent, no omplirem la V, el 9-N punxarà), i també, el que és més trist, a la nostra tendència a veure el got mig buit.

Per què dic que el procés va bé? Perquè tot el que ens hem proposat fins ara ho hem fet i ho hem fet amb un gran èxit i un gran impacte internacional. Si al final resulta que ens falten vots, cosa improbable si analitzem, per exemple, els resultats de les municipals, serà perquè no hem estat capaços d'encomanar el nostre somni als indecisos, i ho acceptarem, però no ens rendim abans d'hora. Deixem la nostra tendència al desànim de banda i lluitem fins al darrer moment per consolidar i ampliar el que hem aconseguit fins ara. I sobretot, no caiguem en el joc de l'adversari que aprofita totes les ocasions per insistir en la seva estratègia i defensar els seus interessos. I fa bé. Però nosaltres defensem els nostres.

Sense anar més lluny, l'oposició veu en el divorci de CiU el fracàs del projecte del president Mas. Jo hi veig tot el contrari. El president ha deixat enrere l'ambigüitat i es declara, ell i el seu partit, clarament independentista. Ja ho havia fet a Reus, el març del 2012, amb un suport del 99,9% dels 2000 delegats presents, però encara hi havia qui no s'ho creia, i amb raó, perquè xocava frontalment amb l'actitud d'en Duran Lleida, no d'una part important d'UDC que des de l'inici del procés s'ha declarat clarament sobiranista. És curiós que el PSC acusi el president de seguir una estratègia per fracturar el “catalanisme polític integrador” mentre es va desintegrant perquè els seus militants i quadres més catalanistes l'abandonen, la darrera, la Rocío Martínez Sampere.

El fet és que els moviments que es van produir al voltant de Convergència la setmana passada clarifiquen el mapa polític del nou país. D'una banda, lliure d'Unió, Convergència se situa còmodament en un indiscutible espai de centre independentista que completa el d'esquerra, ocupat per ERC i el d'extrema esquerra ocupat per la CUP, si és que encara aquesta terminologia política és vàlida, cosa que dubto. I ho fa en un entorn on els partits tradicionals s'esmicolen i els costa trobar el rumb. D'altra banda, dissabte, el president Mas va tornar a deixar descol·locats els partits tradicionals i les seves estratègies a curt termini, més lligades a dinàmiques electorals i a lluites pel poder que a l'interès comú, desvelant la seva estratègia de cara al 27-S, oferint el protagonisme a les entitats de la societat civil i restant ell, si així ho creuen convenient, en un segon pla. Per què ho ha fet? Doncs davant la impossibilitat de fer posar d'acord els partits. Em sembla una jugada mestra pel país i per una nova manera d'entendre la democràcia. Tant de temps lamentant-nos de l'absència de lideratges i ara que tenim un líder clar, amb visió de país i no de partit, ens incomoda.

Ara es tracta de decidir entre la independència o la submissió. Després de tants anys de voler transformar l'Estat espanyol (jo mai hi he cregut) i de trobar-nos un mur infranquejable, ja és hora que invertim esforços a construir el país que volem i a explicar els avantatges de fer-ho i els problemes de no fer-ho. I aquí encara no hi entra la ideologia. Un cop haguem expressat la voluntat i la necessitat de prendre el país en mà, ja discutirem i sotmetrem a votació el model.

La proposta agosarada del president és un primer pas per començar de nou i d'una altra manera. Anem bé.