Mas, al preu que sigui
“La independència no és de dretes ni d'esquerres”, ha dit Artur Mas. I, en principi, té raó: ni la independència nacional ni la forma de l'Estat democràtic, uninacional o plurinacional, ni la federació convinguda entre nacions no haurien de ser de dretes ni d'esquerres, sinó que haurien de formar part d'un elemental i fundador consens democràtic. Altra cosa és què succeeix en la realitat. En qualsevol cas, Artur Mas ha afegit: “Si les eleccions se centren en el discurs social, només ens barallarem i prou”. Normal: és el mateix Mas que, a l'inici de la crisi, alliçonava el govern de l'Estat sobre les tisorades que calia fer i es ventava de ser el més audaç, el primer de la classe a l'escola del neoliberalisme rampant, que havia estat en la base de la crisi i que ara, sense cap mala consciència, feia pagar els plats trencats als de sempre.
El neoliberalisme es caracteritza per la seves fugides unilaterals, per la seva al·lèrgia a tota mena de consens, sigui social o nacional. De fet, ambdós consensos són una mateixa cosa, perquè, tal com deia Ernest Renan, la nació no és res més que un consens bàsic de la ciutadania, renovat en el temps, al voltant d'una idea de país inclusiva, integradora, capaç d'incorporar les necessitats i esperances de molts, de concitar la identificació de la immensa majoria de la ciutadania. Sense aquest consens no hi ha nació. Rafael Campalans ho va dir, referit al nostre país, amb paraules que encara ressonen: “Catalunya no és les glòries passades, sinó un deler regenerador que s'encomana a tots els homes i dones que hi viuen.” Sempre ho he cregut així. Ajudar a fer-ho possible ha estat i és la clau del meu catalanisme.
Jo diria que és la clau del catalanisme de les esquerres catalanes durant els anys de plom, quan els patriotes eren pocs i es mesuraven en vides, en presons, en exilis...: Lluís Companys, Joan Peiró, Josep Irla, Joan Cornudella, Josep Rovira, Josep Tarradellas, Josep Pallach, Gregorio López Raimundo, Joan Reventós, Miguel Núñez, Josep Andreu i Abelló, Antoni Gutiérrez Díaz, Paco Ramos, Cipriano García, Maria Aurèlia Capmany, Jordi Carbonell, José Luís López Bulla, Raimon Obiols, Marta Mata, Pasqual Maragall, Rafael Ribó, Josep M. Bricall , Eulàlia Vintró... Evidentment, no és aquesta la clau d'Artur Mas, com no va ser-ho la de Jordi Pujol en arribar l'hora de fer política: “Ens barallaríem i prou”; i es va oposar a l'entesa dels catalans: tenia altres prioritats.
La independència no és de dretes ni d'esquerres. Però Artur Mas emet clarament els senyals de la dreta o el centre dreta d'arreu, de l'única “internacional” que avui funciona, la del diner. I la seva vistosa i artificiosa disfressa, amb la capa estelada al vent, busca furiosament l'hegemonia de la dreta a Catalunya. Una hegemonia que ha de fer-se al preu que sigui, peti qui peti: deixant de banda el PSC, en negar-se aquest a seguir-lo en el salt saltimbanqui del dret a decidir a l'independentisme; perdent el suport d'ICV-EUA en un “procés” que cada dia és més excloent; oblidant irresponsablement importants sectors socials que, davant de la confusió entre catalanisme i independentisme, poden acabar al sac de Ciutadans, fent-ne el segon partit de Catalunya (com anuncien de fa temps les enquestes); consumant ara la ruptura amb UDC, que es nega a passar per la llei de l'embut; menystenint una part del propi electorat i de la pròpia militància, impedits de la més mínima consulta sobre el gir emprès... Encara que això darrer es pugui recuperar per la via de la UDC separada i pugui sumar-se parlamentàriament a l'espectre electoral que CDC –o la seva succedània “llista del president”– puguin arrancar a ERC, que d'això i de res més es tracta: de refer i garantir l'hegemonia de la dreta catalana. Al preu que sigui, furiosament, peti qui peti, a risc que sigui Catalunya la que peti.
