Una platja

La nit de Sant Joan té molts rituals. Arreu del país, de fet arreu de la Mediterrània, se celebra amb tal varietat de cerimònies i costums que resulta impossible de reduir-la a una sola imatge. Els qui hem tingut la gran sort de viure-la en llocs diversos no ens traurem mai de la retina els cavalls dins els bars de Ciutadella mentre la gent canta, les fogueres d'Alacant amb l'artifici esclatant al cel, els humils petards personals dels focs de barri a Barcelona...

De totes les imatges, però, n'hi ha una que per a mi és especialment impressionant: la platja de la Malva-rosa de València. La platja de la Malva-rosa és una de les millors de València, la més popular sens dubte. Anit la gent la fa llarga encenent petites fogueres a la sorra fins que un coet d'aquests de mariners, un d'aquests que normalment anuncien problemes en alta mar, fa el senyal esperat. Aleshores, com si fos tota la platja un sol organisme viu, la gent entra dins la mar amb els peus descalços i fa uns quants bots a l'aigua. De l'origen del ritual se'n sap poca cosa. Hi ha teories que ho expliquen per les raons més diverses i amb el passat més interessant. Personalment, però, crec que això té poca importància. És la imatge el que impacta, el que resulta corprenedor. Veure una immensa filera de gent abocant-se al mar del qual venim és un moment únic, una imatge difícil d'oblidar.

Els barris marítims de València, especialment el Cabanyal, han patit molt les darreres dècades el que semblava gairebé odi per part de Rita Barberà. Són barris que han mantingut viu el caliu del que eren i del que representaven. Barris populars, valencians, fets a ells mateixos i orgullosos del que representen. Aquest Sant Joan, per això, semblava que somreien amb més força i tot, mentre els peus es mullaven al mar.