Funerals

La vaig conèixer al seu funeral. No sé si els enterraments civils, tan habituals avui dia, han aconseguit generar rituals transcendents a l'hora d'enterrar els morts, però és evident que han aconseguit posar el difunt al centre de l'acte. Als funerals catòlics més tradicionals tot anava de la miraculosa aspiració a la resurrecció de la carn i, d'alguna manera, el consol per als assistents consistia a certificar que el mort assoliria una vida eterna i celestial. S'hi solia oblidar, o obviar, la vida “abans de la mort”, la seva “biografia”. Als cerimonials civils, en canvi, s'hi celebra la vida viscuda i punt. I és en aquest sentit que em trobo, sovint, dient que “la vaig conèixer al seu funeral”. A molts enterraments hi assistim no per coneixença directa del difunt sinó per acompanyar familiars amb els quals tenim una relació d'amistat. I és en aquestes situacions quan, sentint el que diuen uns i altres, emergeix un retrat des de perspectives diverses (els fills, el cònjuge, els amics) d'aquella persona que, potser, no havíem vist mai. De molts funerals civils hom en surt amb la fascinació d'acabar de copsar una personalitat única, d'haver literalment conegut aquella persona el dia del seu funeral. Si som amics dels fills sortim dient “ara entenc com és que tal o qual siguin com són”. En el que dóna de si un funeral hi ha, sovint, l'essència d'una vida i part del retrat té a veure amb la gent que hi assisteix. Al darrer funeral civil que he anat vaig “conèixer” una senyora de gran personalitat i d'una vida molt plena. Feia un any llarg que tenia un lúcid coneixement de la seva malaltia terminal i el seu germà va explicar que l'animava a escriure'n un relat personal. Ella no s'hi posava, deia, perquè no trobava la manera de començar-lo. Feia poc, però, va explicar el germà, que l'havia telefonat perquè ja tenia la primera frase: “Per res del món m'hauria perdut el darrer any de la meva vida.” Jo vaig pensar: una altra desconeguda que aprofita el seu funeral per donar lliçons de vida.