Sí Se Puede contra sí-sí

Una enquesta creativa a El Periódico i, patam, Pablo Iglesias i Joan Herrera es posen d'acord en cinc minuts. Una velocitat que contrasta vivament amb l'agonia de la llista conjunta del bloc independentista i els enfrontaments –ara soterrats, però només fins que tornin a emergir– que castiguen les relacions entre CDC, ERC i CUP. És fàcil criticar els líders per aquesta disfunció estratègica i, de fet, en tenen part de culpa. Però hi ha raons objectives que justifiquen la predisposició per al pacte de l'àrea “Sí se puede” i les enormes dificultats del camp del “sí-sí”.

Anem a pams. Herrera accepta la jerarquia de Pablo Iglesias i subordina l'estratègia d'ICV a un projecte superior, que passa per Madrid. Per això li costa poc inserir-se dins d'una candidatura que té per objectiu final col·laborar en un canvi polític a tot l'Estat. Al capdavall, passa el mateix entre CDC i ERC, que no tenen gaires dificultats per pactar en institucions intermèdies, com les diputacions o els consells comarcals. Però, a diferència d'ICV o Podem, Catalunya és el destí final de convergents i republicans. A més, com és lògic, Junqueras no accepta la jerarquia de Mas perquè són dos projectes en competència, situats en el mateix pla.

En teoria, aquestes dificultats podrien salvar-se per la via de les entitats. Aquesta és la tàctica d'Artur Mas. Però l'ANC, Òmnium o l'AMI són organitzacions de base transversal, cert, però amb uns vèrtexs completament partiditzats. Podria ser d'una altra manera, però és així.

Tot plegat, un context molt diferent al dels que han fet alcaldessa Ada Colau. Dit d'una altra manera, cal guanyar dividits. Això sí, la confluència posterior necessitarà el motor d'una gran pressió social.