La necessitat de decidir

Qui vol continuar en el present encaix de Catalunya i Espanya?

- Qui pot defensar viure amb un dèficit públic a Catalunya del 30% i afirmar simultàniament que les polítiques socials són insuficients? (Catalunya té un dèficit fiscal, impostos pagats pels catalans menys serveis rebuts per aquests dins i fora de Catalunya de 10.000 M€. El pressupost de la Generalitat és de 30.000 M€. Això significa un dèficit de diner públic del 30%).

- Qui pot estar d'acord que havent-hi un gran consens social sobre l'ensenyament primari i secundari  i no resultant aquest en conflictes socials per raó de llengua, es furgui i s'interfereixi de manera permanent en una qüestió que pot ser delicada i sensible per a la pau social?

- Qui pot acceptar que l'endarreriment en les inversions en rodalies porti a la permanent manca de qualitat d'un servei essencial per a una població que viu en una àrea a l'entorn de Barcelona i treballa a l'àrea metropolitana? Per què el tractament a Madrid i Barcelona és asimètric?

-  Qui pot entendre que l'eix mediterrani, el més important d'Espanya tant econòmicament com logísticament no es suporti per l'Estat espanyol enfront de la UE i no estigui prioritzat en els Pressuposts Generals de l'Estat en lloc de ser-ho el transport de passatgers per ferrocarril a alta velocitat des de Madrid a la perifèria?

-  Qui pot entendre que abans de l'aprovació de l'Estatut es busquessin signatures per oposar-s'hi i s'acusi després els catalans de voler trencar Espanya?

La llista és més llarga. Si Espanya és el nostre Estat, per què discrimina Catalunya quan aquesta  representa el 19% del seu PIB i el 26% de les seves exportacions, el 26% dels projectes de R+D amb finançament competitiu i el 16% de la seva població?

Per què hi ha catalans que després d'anys de nombroses peticions en demanda d'un canvi respecte d'aquesta situació, que no han tingut la mínima resposta per part de l'Estat, diuen que continuen creient en un acord pactat? És això una creença o una tàctica per fer creure que passarà el que probablement no passi? Per què no intenta Espanya  entendre el que està succeint en una part del seu territori i de la seva població?

Arribats aquí, jo, que em sento català i espanyol, reconec amargament que sóc objectivament menystingut per Espanya. Formo part d'un Estat que ignora una part de la seva ciutadania. No puc estar orgullós de ser espanyol.

Catalunya pot des de la democràcia en què creu i practica votar el 27 de setembre amb l'esperança que si el resultat és suficient podrà iniciar un camí envers la independència o envers una negociació d'un nou encaix de Catalunya i Espanya si aquesta ofereix una solució diferent de l'actual. Si no fos així, i és possible que no ho sigui, la situació actual empitjorarà per a una generació i tindrem com a catalans dificultats per mirar-nos al mirall l'endemà del 27 de setembre. Qui pot estar descontent amb el que té, i per confusió, por, desorientació, partidisme, egoisme, comoditat o cinisme renunciar-hi?

És curiós constatar com part de  l'esquerra es torna a equivocar: primer la qüestió social i després la nacional. Va passar a la Guerra Civil: primer era la república i després, la transformació social. Es va posar per a alguns, l'anarquisme, la revolució com a prioritat i va resultar aquesta impossible perquè es va perdre la guerra. Avui hauria de ser prioritari el sobiranisme per poder fer la transformació social... Sense sobiranisme no es tindran els mínims elements per fer-ho.

Hi haurà tres llistes que agruparan des del centredreta, el centreesquerra i l'esquerra, els partidaris que Catalunya negociï amb Espanya amb sobirania i llibertat. És aquesta la millor manera d'aplegar el màxim de ciutadans a favor d'aquest principi que s'ha de demostrar i visualitzar que té un suport majoritari, primer dels catalans i també fora de Catalunya.

És difícil millorar aquest plantejament perquè Catalunya és complexa i diversa més que èpica i transcendent. No vulguem ni canviar el que és suficient ni rendibilitzar les posicions de la ciutadania en favor de res diferent de la sobirania i llibertat dels catalans. Que cada un ocupi el seu espai i deixi als altres el que els és propi, és això i res més la democràcia. No hi ha a la història del pobles un cas en què aquests no hagin aconseguit, certament amb temps i esforç, el que volien; d'això es tracta el
27-S, de saber si la ciutadania de Catalunya està satisfeta amb el que té o ho vol canviar, és a dir, si té el coratge per fer-ho.