Un dol inesperat a la cala de sa Boadella

'únic senyal d'alarma –recordarem més endavant– és el cotxe dels Mossos aparcat al camí que baixa fins a la platja. Per la resta, tot és com sempre: la llum pròdiga de l'estiu, la gent banyant-se, l'olor de les cremes solars, l'escuma en suspensió ruixant els cossos endormiscats. Ens fem lloc en una clapa de sorra acabada d'alliberar ran de l'aigua i, victoriosos, hi clavem l'estaca del para-sol. En obrir-lo, el vent amb prou feines en remou els peixos de colors. Cada petjada que fem a la riba és com d'estrena: hi deixem una marca que una onda fina i salivosa ve murmurant i s'emporta. És invitadora, la respiració lenta del mar, aquí a la vora, amb el nen exultant, perlejat de sal i de suor. Tornem a les tovalloles per dinar. Un creuer es retalla a l'horitzó. I llavors, amb un tros de síndria encara a la boca, sentim una conversa a prop: poc abans que arribéssim, s'ha ofegat una dona. Hi ha hagut un gran enrenou, crits de socors, tothom corrent cap a l'aigua, intents de reanimació, ambulàncies. Ens mirem atònits. Al cap de menys d'una hora, no n'ha quedat res, de tot això. Amb quina diligència s'ha afanyat la vida a apartar la mort del seu camí. Com és que en tan poca estona res ja no l'evoca? Si almenys el dia s'hagués entenebrit, si s'hagués embravit el mar... Però això és demanar molt, és pretendre que la naturalesa s'apiadi de nosaltres, que passi un núvol i plori pels que falten. En silenci, però, disposem tots d'aquesta mort. La tenim present mentre fem una braçada en direcció cap a la roca on l'han trobada flotant, hi pensa el pare quan es capbussa amb un gest exagerat per fer riure el nen i es queda inert només uns segons, avergonyit perquè avui és improcedent fer veure que t'abaten i et mors. No s'hi posen creus, a la platja, en senyal de dol, ni balises al lloc luctuós perquè tothom hi vagi amb compte. Aquest mar és el dels millors estius, càlid, llis, transparent; el cuny de l'illot a penes el regolfa o l'encresta. No s'adverteix de la mort als llocs on no se l'espera. Però hi ha un abans i un després, quan ens banyem un cop sabut. És com si l'aigua ens fes una mica d'angúnia, com si estigués contaminada. El més astorador, perquè és indecorós i al mateix temps ens consola, és que res no s'hagi alterat, a tot estirar aquesta clapa de sorra inesperadament buida, potser la seva, que ens hem afanyat a ocupar a primera línia, afortunats de nosaltres, els que encara som vius i mengem i surem i oblidem.

L