Futurible amb cueta

Després de les últimes eleccions locals, tot això de l'anomenat procés independentista ha agafat una dinàmica certament estranya. La irrupció, gairebé per sorpresa, d'un unionisme sobiranament ambigu –les diferents marques de Pablo Iglesias…–, aquest reformisme de força recent que torna a l'escenari del dret a decidir i que dilueix la independència del país en un munt de propostes maximalistes, només pot fer que entabanar una bona part de l'electorat (“Decidim-ho tot”, ens diuen, és a dir, res). Des que l'independentisme ha ocupat el centre de l'espai polític que han proliferat tota mena d'independentismes de nova planta, com passa dins el món dels telèfons mòbils, quan tots els fabricants proven de fer diferents gammes del mateix estri per veure de quina manera poden emportar-se el colossal botí de la demanda.

De sobte, tots som independentistes, però amb matisos i velocitats diferents, i amb idees tan allunyades del que volem en el fons que, entre l'independentisme dels uns i el dels altres hi pot haver tantes diferències com n'hi pot haver entre les distintes idees d'unió amb Espanya. Som un país de minories, de minories narcisistes que només fan que lluitar per diferenciar-se i que difícilment s'articulen en majories clares i actives si no és que les circumstàncies es posen molt i molt negres.

La proposta del president Mas –el “feu-me una llista independentista” adreçat a les entitats sobiranistes– no fa sinó respondre als aires populistes que últimament s'han apropiat de l'escenari polític. Mas es vol fer seu el proper 11 de setembre, i fa molt bé si el que pretenem és una unió sense cap mena de fissures entorn de la idea d'una sobirania nacional plena, i ja innegociable, després del 27-S. La proposta de Mas no agrada als que sospiten que només fa que intentar apropiar-se d'allò que no és seu per donar-li una falsa solució oportunista, però la veritat és que Mas, potser sense adonar-se'n, prova de reproduir dins el món independentista el mateix que Iglesias ha fet amb el furor populista de les places des d'aquell remot 15-M.

El pla de Mas, exposat en la seva conferència, no va agradar perquè intentava –sensatament– capitalitzar tota una força política entorn d'unes sigles, mentre que l'independentisme encara no ha madurat tant com aquest reformisme que ens creix davant dels ulls, i si bé és veritat que no té el gruix històric del sobiranisme, té l'atractiu d'un revengisme social que a Catalunya sempre ha tingut els seus adeptes, òbviament des de l'esquerra, una esquerra nacional que ara es mira tot això des de la barrera, fascinada, fins i tot seduïda, i sense marcar gaire el seu propi terreny.

Si el que es pretén és guanyar aquest procés s'ha de ser pragmàtic, però definir què sigui aquest pragmatisme, en les actuals circumstàncies, és ben difícil. El 27-S, em temo, tothom se sentirà guanyador: hi haurà dades per corroborar la victòria independentista i també majories articulades entorn d'altres idees no tan trencadores (encara que diguin el contrari…). Si ara vivim setmanes de bizantinismes inútils, després del 27-S tot això només farà que radicalitzar-se. No hi ha res clar, fins i tot sembla que hem oblidat la insuportable feixuguesa d'aquest Estat espanyol, contra el qual s'hauria de votar el 27-S encara que es maquilli d'un futurible amb cueta i somriure de tiet bonhomiós.

Si no centrem el discurs entorn d'un sobiranisme clar tornarem a la vella martingala de dretes contra esquerres, que eclipsa de nou el nostre debat sobretot per culpa d'aquells independentistes que s'hi senten ben gust perquè així esgarrapen quotes de poder… autonòmic.