La llibertat segons Isaiah Berlin
Fa cent anys, va néixer a la Riga tsarista Isaiah Berlin, fill d'un empresari jueu emancipat que no menjava kosher i mai no anava a la sinagoga, però que conservava viva la memòria de descendir del fundador de la secta hassídica dels lubavitcher, especialment mística i devota. El pare, que mai no va parlar al seu fill en jiddisch –les seves primeres llengües van ser el rus i l'alemany–, va cuidar amb cura de la seva educació, primer a Petrograd i –a partir de 1921– a l'exili de Londres, on la família va refer de seguida la seva fortuna, sempre amb el negoci de fustes. Brillant des de petit, Berlin desenvolupà la seva carrera a Oxford com a historiador de les idees, i va arribar a ser un dels pensadors polítics més notables del segle XX. El 1958 pronuncià la seva conferència Dos conceptes de la llibertat, potser la més influent que va fer mai, en la qual va defensar el projecte liberal-democràtic davant la tendència socialdemòcrata a debilitar la llibertat individual en nom d'altres béns socials.
Berlin distingeix entre llibertat negativa –que implica la limitació del poder de l'Estat per la llei– i llibertat positiva –que permet posar en pràctica un projecte–, i defensa la llibertat negativa com l'única llibertat que és operativa en un món real d'interessos contraposats, diversos conceptes del bé i projectes humans antagònics. Els sers humans són lliures –ens diu Berlin–, però han d'escollir entre valors rivals i incompatibles. “El més tràgic –va dir Hegel– no és la lluita entre el bé i el mal sinó entre el bé i el bé.” La solució de Berlin al conflicte de valors –entre democràcia i llibertat, entre igualtat i llibertat, i entre seguretat i llibertat– és transaccionar: “canviar cromos”, tant d'això a canvi de tant d'allò, tant de seguretat –per exemple– a canvi de tant de llibertat. Per altra banda, Berlin ens ensenya que no hi ha una sola resposta a aquestes qüestions. Sempre va defensar el pluralisme i va rebutjar les respostes unívoques a qualsevol qüestió política. Els que creuen en l'existència d'una resposta única són, en el millor dels casos, utòpics confosos; i en el pitjor, profetes armats, guardians platònics disposats a imposar per la força a tots els altres la seva solució final, la seva veritat única. Per aquesta raó Berlin va criticar els homes de la Il·lustració: per compartir la convicció equivocada que la naturalesa essencial de l'home és la mateixa a tot arreu i en tot moment, que les seves necessitats poden determinar-se mitjançant una indagació racional i científica i, per tant, ser satisfetes mitjançant alguna solució racional i harmònica.
No és estrany –en aquesta línia– que Berlin entengués que els romàntics alemanys afirmessin que tota nació té el seu volkgeist, els seus propis valors plasmats en la seva poesia, en els seus cants i mites i, sobretot, en la seva llengua, de manera que cada nació fa una aportació pròpia i irrepetible a la humanitat. Però, al mateix temps, Berlin va criticar la terrible anarquia subjectiva en què pot desembocar aquesta visió romàntica que justifica tots els actes del “geni” –del líder– pel sol fet de ser-ho, tota conducta per la seva autenticitat i tota creença per la sinceritat amb què s'abraça, de forma que la divisòria entre el criminal i el bon ciutadà es torna molt prima, com passa en les novel·les de Dostoievski.
En tot ideal totalitari –alerta– hi ha la determinació d'utilitzar el poder polític per alliberar homes i dones, els agradi o no, a fi de realitzar algun projecte històric superior. Aquesta voluntat –conclou– desemboca sempre en la limitació de la llibertat individual. Potser algú pensi que a hores d'ara, arraconats per la història el feixisme i el comunisme, manca de sentit recordar aquestes idees. No és així. El constructivisme social rebrota sempre insidiós sota la forma de dogmatismes intolerants, tant si són religiosos com si són laics. Tal com li agradava de repetir a Isaiah Berlin, “les coses i les accions són el que són, i les seves conseqüències seran les que seran: així doncs, per què voler enganyar-nos?”
