President Pujol

President Pujol, aviat farà un any, el 25 de juliol, de la seva confessió. Un any en què vostè ha declarat davant del Parlament, dues vegades, i davant de la justícia. Tres declaracions fàcilment consultables en tota la seva extensió. Però vostè, President, no s'ha adreçat encara directament a l'opinió pública. No s'ha adreçat a aquells que el van votar durant 23 anys. I als qui no ho van fer, però a qui vostè va governar des de la Generalitat. Durant un any s'ha fet un judici sumaríssim al pujolisme, i hi ha hagut temps més que suficient perquè cadascú es faci una opinió sobre la cèlebre “deixa”. Els que se'l creguin, se'l seguiran creient. Els que no se'l creguin, no se'l creuran. Els que l'entenguin, el seguiran entenent. Per tant, no dic que torni a parlar de la deixa. Ja ho va fer. Dic que estic segur que molts catalans volen saber com se sent, què pensa, què fa, com està, un any després. I també estic segur que vostè sent la necessitat de fer-ho. President, després d'un any de silenci, els catalans mereixen que s'hi adreci i estic segur que molts ho volen. D'altres, evidentment, continuaran considerant que vostè mereix l'oblit i la marginació més absoluta. Ja sap que els grisos costen molt. Però, com que al marge de l'herència (o no), vostè té una altra deixa, la política i institucional, que ara ningú té en compte ni valora –ni tan sols el seu partit–, però que en té molt, de valor, també vostè mereix tenir veu. O, millor, l'ha de tenir en aquest moment decisiu per al país. Em consta que dia a dia reflexiona sobre l'honor i el deshonor. Sé que vostè porta la política tan a dins que, tot i haver estat apartat, respecta la disciplina de partit i creu que és millor que facin veure que no el coneixen. Però algú amb 85 anys d'experiència, per molt greu que hagi estat el seu pecat, també ha de ser escoltat en un moment com aquest.