Preguntes

Estem de pega amb les preguntes. Ja vam començar malament amb la del 9-N. Un qüestió dual, de càlcul complicat... Era el resultat d'equilibris imprescindibles per poder abraçar en una mateixa papereta des d'Unió fins a les CUP, i va donar peu a tota mena d'escarafalls per part dels detractors de la consulta. Això no obstant, el temps l'ha convertida, vist el que hem vist, en una pregunta d'una claredat meridiana. I valenta. De fet, en constatar com han anat caient del procés alguns dels qui la van signar, sembla impossible que fos possible.

En qüestió de mesos ha estat Unió a qui li ha tocat plantejar una consulta interna. La pregunta dels democristians va acabar convertida en un autèntic viacrucis, tan enrevessada que, tot i que suposadament interrogava sobre el suport al procés, per votar sí calia votar no.

Ara li ha tocat el torn a l'Assemblea. Si Unió preguntava sobre la independència però la paraula en qüestió apareixia tot just de passada, l'ANC planteja una consulta sobre l'oferta d'Artur Mas a les entitats sobiranistes però sense citar-la. Cal enginy. “Vols que l'ANC busqui les complicitats necessàries amb altres entitats i forces polítiques per impulsar una proposta electoral de la màxima transversalitat, per garantir el caràcter plebiscitari del 27-S que ens porti a la independència de Catalunya?” La fórmula és tan ambigua que ha calgut un manual d'instruccions per explicar-la. Pel mig, a més, hem conegut el misteriós annex secret del full de ruta (ens podrien explicar algun dia la raó dels annexos secrets...).

I, posats a preguntar, tan difícil és parlar clar? Seria possible fer preguntes sense ambigüitats ni subterfugis? Per què sembla que hi ha preguntes que eviten les respostes? O, encara pitjor, què fer quan ni tan sols hi ha pregunta? Per què Òmnium no consulta directament els socis?