Erdogan, un factor de desestabilització
Entre el món diplomàtic, és un secret de domini públic la implicació de Turquia en la cobertura d'Estat Islàmic a Síria (amb la clara voluntat de desfer-se dels kurds sirians), en el trànsit d'islamistes radicals en el gihad global, i fins i tot en el tràfic d'armes en direcció a Boko Haram, segons denuncia el periodista Tierry Missan, de la Xarxa Voltaire. El capteniment de Recep Tayyip Erdogan i el seu partit, l'AKP, en el si d'una diversa societat turca no és millor. Segons el Comitè per a la Protecció de Periodistes, Turquia és l'estat amb més periodistes empresonats, tres quartes parts dels quals sense judici. Altres han estat assassinats, com en el cas de l'armeni Hrant Dink, que ja abans havia estat jutjat per “insultar la identitat turca”, en fer un exercici de memòria històrica. Fins i tot l'escriptor Orham Pamuk ha hagut de deixar el país per les reiterades amenaces de mort (i l'assetjament legal a què vivia sotmès) i la notícia de la concessió del premi Nobel fou pràcticament silenciada als mitjans del seu país. El seu delicte? Tractar aspectes tabú com ara la discriminació dels kurds i el genocidi armeni, del qual ara fa cent anys, i que Ankara encara es nega a reconèixer.
A diferència dels dolents oficials que sovintegen els mitjans catalans (entre els quals el president rus Putin), Erdogan i l'AKP han disposat de certa aquiescència. Les polítiques econòmiques de l'islamisme moderat (privatitzacions, eliminació de l'intervencionisme estatal, filosofia neoliberal,...) eren lloades pels organismes financers internacionals i saludades per l'ortodòxia europea. Aquest model, amb inquietants paral·lelismes amb els de l'Aznarato, també comportava bombolles financeres i immobiliàries, i un creixement econòmic de bases febles, repartiment asimètric, i esquitxat per reiterats problemes de corrupció. Alhora, es procedí a reislamitzar la societat en una deriva reaccionària, en un procés impulsat des de les bases socials i conservadores dels entorns rurals, que comporta l'erosió del laïcisme constitucional i una creixent islamització pública. D'aquí l'extrema brutalitat amb què es tractaren les manifestacions al voltant de la plaça Taskim fa un parell d'anys o la repressió contra el moviment gai fa pocs dies a Istanbul. Per acabar-ho d'adobar, Erdogan comença a mostrar signes de megalomania (acaba de construir-se un palau presidencial amb 1.000 habitacions) i a entendre qualsevol crítica com una traïció a l'estat.
Tanmateix, un dels fets que més preocupen, i que fan del règim d'Ankara un element desestabilitzador, és la seva política exterior. Des de la nostàlgia de l'imperi Otomà, Erdogan i l'AKP han fet de l'islamisme moderat una fórmula d'intervencionisme i expansió geopolítica en el que considera la seva àrea d'influència (i que abasta els límits anteriors a 1914). La diplomàcia turca (i els serveis secrets) va donar cobertura econòmica i política als Germans Musulmans a Egipte i Tunísia, i a intervenir obertament a Líbia i molt especialment a Síria. De fet, en aquest país trencat per una sagnant guerra civil hi ha cada vegada més evidències de l'ús de territori turc com a espai del pas de subministraments i mercenaris a Estat Islàmic. L'objectiu seria combatre tota possibilitat de creació d'un estat kurd. Paral·lelament, els preocupa extraordinàriament el PYD, partit de milícies kurdes de Kobane que tenen un model econòmic i social de caràcter autogestionari que representa un perill de contagi respecte del neoliberalisme islamista tan potenciat per Occident i els fons d'inversió qatarians. A més, també hi ha una clara voluntat d'imposar un model uniforme d'hegemonia de l'islam sunnita, segons el qual l'ISIS tindria un paper d'esclafament i extermini de les diverses minories religioses.
És així com Turquia, una democràcia més antiga que l'espanyola, amb una tradició de sofisticació cultural, està començant a esdevenir un factor de desestabilització mediterrània. De fet, la seva aposta diplomàtica pels Germans Musulmans al llarg de les revoltes àrabs del 2011 ha propiciat el caos a Síria, Egipte i Tunísia (i la conversió de Líbia en un estat fallit) ha fet del nostre mar un espai perillós. Poca broma! La decadència de l'àrea mediterrània a partir del segle XVI està correlacionada amb l'emergència d'un imperi Otomà que obligà a fortificar les nostres costes i propicià la caiguda del comerç internacional.
