Quatre mots nostres passats al francès: (2) Albercoc

Si la llengua espanyola ha estat prou permeable per integrar algunes desenes de paraules nostres, en canvi poquíssims mots francesos vénen directament del català. En veurem quatre. Avui: abricot.

“En cell jardí los fruiters eren de totes maneres: dàtils, pomers, presseguers, codonys, albercocs, cireres...”, escrivia Anselm Turmeda, a finals del segle XIV, a les Cobles de la divisió del Regne de Mallorca. L'albercoc, doncs, ja feia part del paisatge mallorquí i probablement de tots els Països Catalans. Per això deu ser una de les fruites que més variacions té en el seu nom, tantes que no puc resistir a posar aquí totes les que enumera el Diccionari Català Valencià Balear: abercoc, abircoc, abrecoc, abrecroc, abricoc, abricot, albaricoc, albercoc, albecroc, albericoc, albricoc, ambercoc, aubericoc, aurecoc, baracoc, benacroc, bercoc, bericoc, bricoc, bricot, brioc, mercoc, obrecoc, ubercoc, abrebaracoc. Tots aquests noms tenen evidentment el mateix origen, el llatí persica praecocia, o sigui préssec precoç. Del llatí va passar al grec i del grec a l'àrab –barquq–, que hi va afegir l'article al, conservat en la forma estàndard del català. I del català va passar directament al francès, gràcies a les fruites que van arribar-hi des del Rosselló, que n'és terra de cultiu des de l'edat mitjana. En francès també van conviure o succeir-se diverses formes abans de l'abricot actual: apricot, arbricoz i aubercot, entre d'altres.

Recordo nítidament la meva incredulitat quan, als nou o deu anys, vaig llegir, a la revista Télé 7 Jours, l'entrevista d'un animador de televisió molt popular a França que explicava ser fascinat per l'etimologia i que donava, com a exemple, la filiació d'albercoc, amb la cadena llatí, grec, àrab, català i francès. Era molt probablement la primera vegada que llegia la paraula catalan en un text en francès que no fos merament local, en un text escrit des de París. Un text, a més, en el qual s'admetia com a normal que el francès degués una paraula al català, aquesta llengua que, en aquells pocs anys que tenia, veia com un parlar bonic però inútil, sense història, sense llibres, sense televisió, sense futur, sense res. Així que possiblement dec a l'albercoc d'haver intuït per primera vegada que sota la irrellevància oficial i notòria d'aquesta llengua s'hi amagava, potser, alguna cosa que valia la pena ser descoberta. Aquell dia, doncs, potser, vaig començar a deixar de ser aubercoc, en el sentit figurat mallorquí de la paraula. És a dir, beneit. Per això sento molta gratitud per aquesta fruita.

S