Esport i política

Es repeteixen més que l'all! Aquesta passada setmana, de nou, des de les instàncies del poder de Madrid s'ha tornat a insistir en la (mala) combinació entre esport i política. L'inclassificable Miguel Cardenal –basc, del PP, president a dit del Consejo Superior de Deportes i amb un sou de gairebé cent vint mil euros anuals–, fent gala d'una barreja de cinisme i ignorància, ens ha
alliçonat sobre el fet que l'esport i la política haurien de ser com l'aigua i l'oli. Que poden coexistir, però no barrejar-se.

No aniré a les causes que van provocar les paraules del fill del que va ser fiscal general de l'Estat amb José María Aznar, perquè ja se n'ha parlat a bastament aquests dies. Sobretot després que les maniobres realitzades des dels despatxos de la capital del Regne d'Espanya hagin aconseguit que la UEFA (més curta de mires que un exèrcit de ratpenats) obri un expedient al Barça per l'exhibició de banderes estelades i els crits d'“Independència” en la final de la Champions del 6 de juny a Berlín.

Tornar a insistir en la indesitjable vinculació entre l'esport i la política només respon a l'interès dels que remenen les cireres, que no volen que l'esport quedi tenyit per cap altra política... que no sigui la seva. En aquest sentit, la majoria dels que ara s'esquincen les vestidures van aplaudir a rabiar la millor operació de màrqueting de l'espanyolisme d'ençà del traspàs del dictador: la creació del mite de la roja. El que dèiem: esport i política, camins paral·lels. I, si no, que ho preguntin a les jugadores de bàsquet de l'Uni Girona, que fins al darrer sospir van creure que serien obligades a jugar la prèvia de la copa d'Europa malgrat haver estat les guanyadores de la lliga espanyola. La rectificació final no estalvia un ridícul espantós als responsables d'una Federació Espanyola de Bàsquet a qui novament s'ha vist el llautó. Parlem d'esport i política?