Colònia?

En un article de fa uns anys, Montserrat Palau, de la Universitat de Tarragona, explicava molt bé les relacions entre gènere i nació. Vull dir que la supeditació ancestral de la dona a l'home té uns mecanismes semblants a la supeditació d'una nació a una altra.

Tots coneixem dones que s'aferren a la tradició, i que són les més grans defensores de la supeditació a l'home; per exemple, l'ablació del clítoris la practiquen les àvies, i dones enfurismades barren el pas a les dones que van a avortar, legalment, a una clínica, i dones que criden que la primera obligació d'una dona és ser mare, etc. De la mateixa manera, en una nació sotmesa militarment a una altra, hi ha qui es declara partidari fervorós de la nació poderosa i en contra de la llibertat de la seva pròpia nació. Potser tot va començar en uns ancestres que s'havien passat als guanyadors i ho van inculcar als seus hereus, o potser és perquè són persones que no s'agraden a elles mateixes i prefereixen la imatge forta i contundent del poder. Els mecanismes mentals d'aquelles dones a què em referia i d'aquests ciutadans colonitzats que farien el que fos per evitar que Catalunya sigui lliure són idèntics.

De fet, més d'un sociòleg ha afirmat que perquè el poder de l'home sigui efectiu i no havent-hi manera de tenir un guardià per a cada dona, només hi havia un camí: aconseguir que siguin les pròpies dones les que vigilin la submissió de la dona. M'agrada citar aquella frase de La casa de Bernarda Alba, de García Lorca, on unes dones enfurismades persegueixen la noieta que ha fet l'amor amb el seu xicot, i criden: “¡Pónganle brasas encendidas en el sitio del pecado!” Fa feredat, aquesta frase: la veu rancuniosa de la tradició.

Ara som a frec de la llibertat, i no sols els espanyols, sinó una bona munió de catalans estan fent legalitats i il·legalitats de tota mena per frenar el procés. Potser pretenen posar-nos brases enceses al cor i al cervell. O exterminar-nos.