Pestanyes

No hi havia en aquella ciutat petita i delicada una noia més atractiva que la Lucy. Els adolescents de finals dels seixanta la miràvem de lluny, conscients que aquella estructura monumental ens era del tot inaccessible. La Lucy s'asseia a fer el vermut al bar més elegant de la Rambla, sempre acompanyada d'algun individu més gran, un d'aquells de les americanes creuades. Quan, casualment, ens passava pel costat abaixàvem els ulls, com si aquell acte de recolliment i torbació ens ajudés a dominar el cor massa embalat. Tan propera i tan distant, la nostra Lucy. La negror lluent dels seus ulls guardats per llargues, llarguíssimes pestanyes, suggeria fosques fondàries impenetrables. Ho escrivíem d'aquesta manera en els poemes cursis i exaltats que el cos ens reclamava a manca d'altres concrecions. Gràcies a la Lucy vam començar a entendre la filosofia de Hume, a acceptar que el coneixement brolla essencialment d'impressions i sensacions, vam començar a intuir la correlació entre causa i efecte. La Lucy ens va proporcionar un camp d'estudi sobre les primeres impressions i, sense voler-ho, ens va donar un tast de la seva poca fiabilitat, de la necessitat científica de contrastar els prejudicis amb les segones impressions. Tot allò que va explorar amb ironia punyent la senyoreta Jane Austen a les seves novel·les delicioses, la Lucy ens ho va mostrar amb un incident inesperat. Era un capvespre de dissabte, i nosaltres l'observàvem, com sempre, amb mal dissimulada atenció. Ella i el seu acompanyant tenien els cubalibres (beguda de rigor a l'època) a la taula. De cop, en una de les seves llegendàries baixades de parpella, una enorme pestanya va caure-li directament al got. La nostra alarma va ser descomunal. Un dels ulls de la Lucy havia quedat al descobert i, dolorosament, vam comprendre que utilitzava una andròmina artificial. Li vam perdre el respecte, pobra Lucy, però també hi vam perdre la gloriosa innocència dels que no poden anar més enllà de les primeres impressions.