Cal triar

O eleccions plebiscitàries o eleccions constituents. Una llista cívica sense polítics o tres llistes amb independents i programes socials diferents. Aquesta és la qüestió. I des de fa mesos no s'havia aconseguit tanta unanimitat sobre la primera opció.

Aquesta unanimitat té dos flancs febles. Els que des de l'independentisme minoritari del bloc Podemos afirmen que no els interessa fer el procés de la mà de la dreta nacional. I els que des del centredreta nacionalista amenacen de bloquejar el procés si no es garanteix la continuïtat de la seva hegemonia. En ambdós casos acaben fent el joc a l'espanyolisme recalcitrant. Aquestes maniobres posen en risc l'objectiu de la ruptura democràtica cap a la república catalana.

Una llista cívica evita un plebiscit sobre Mas o sobre Podemos que dispersaria el vot referendari en opcions que, o bé poden posar fre al procés, o, senzillament, hi estan en contra. Problemes legals? Cap. El president convoca unes eleccions autonòmiques normals i es dóna la circumstància que diversos partits renuncien a competir en benefici de la llista cívica. Cal mesurar en termes legals la conveniència del suport explícit dels partits de cara a l'obtenció d'espais en els mitjans de comunicació o de finançament. I ja està.

QUè queda per discutir? L'endemà, el 28-S. S'ha de nomenar president de la transició, o no. S'ha de prorrogar el govern, o no? Cal un govern de partits i independents? La llista es pot presentar, sense riscos legals, amb un punt programàtic explícit que aposti per no nomenar president?

En qualsevol cas, pel 28-S, o per després de les eleccions constituents, cal un compromís previ d'un govern de concentració. Com fer que els grups més reticents s'hi involucrin, des de dins o des de fora, per fer creïble el full de ruta?

Com que estem en una guerra sense armes, amb un exèrcit convencional amb tancs i artilleria i tropes enquadrades de la banda espanyola, ens cal a la banda catalana tàctiques de guerrilla: factor sorpresa, creativitat, triar el lloc de batalla, permeabilitat total amb l'opinió popular pròpia i amb l'opinió internacional, per obtenir les seves simpaties.

Després del període d'afirmació plebiscitària, vindria el període constituent. Fruit d'unes noves eleccions on cada partit hauria de demostrar a les urnes el seu suport. Perquè només des de la transparència sobre el pes dels diferents programes, es podrà negociar amb consens ponderat, el contingut de la constitució de la república catalana. Així com el tipus de procés participatiu de la societat en la seva redacció. Aquesta aposta supera l'enrocament dels partits que propugnen un suport condicionat.

Si per desgràcia, qui té la paella pel mànec la bloquegés, tornarem a la pantalla anterior. I la pantalla anterior només pot ser una: eleccions directament constituents amb diversitat de candidatures que reben el suport transversal de les entitats sobiranistes. Un col·lectiu d'independents proposats per les entitats s'insereixen en els diverses llistes, o fins i tot les presideixen. I un cop al Parlament, mantenen una doble disciplina. Pel que fa al full de ruta cap a la independència, es deuen a les entitats i el programa comú pactat. Pel que fa als continguts socials i democràtics dels programes quotidians o de les aportacions a la nova constitució, es deuen a les respectives candidatures.

En el procés constituent, tant en la primera opció, com en aquesta segona, hi poden participar –de fet s'han compromès a participar– les forces que només són autodeterministes. Per tant, ja sigui a uns quants mesos vista, ja sigui immediatament, crec que estem en disposició de garantir que una majoria superior als dos terços de vots i de diputats, participarà en el procés de construcció d'un espai propi de decisió per als catalans: la república.