Amb mirar La Sexta no n'hi ha prou

El moviment que ha portat Ada Colau a l'alcaldia de Barcelona ha estat una jugada elitista referendada, amb posterioritat, des de les urnes. És una aposta amb pocs actors, gairebé conspirativa, que convé a determinades forces en conflicte (mitjans de comunicació, grups de pressió, etc.) i que, sobretot, conté un missatge electoralment oportú. Colau i els seus es van plantejar un objectiu i el van aconseguir, sense gran oposició per part dels poders establerts. Al capdavall, a Madrid, sempre poden presentar-se com el mal menor.

L'independentisme, en canvi, és una força de base que no convé a les elits. El projecte de trencar l'Estat espanyol ni tan sols és remotament utilitzable per cap grup financer o empresarial ni, òbviament, per cap instància de l'aparell estatal. Un estat català pot beneficiar més o menys la societat a qui s'adreça, però no gens a qui ja té el poder efectiu.

Són dues realitats molt diferents. D'aquí la facilitat astorant amb què s'està construint una Catalunya en Comú i, per contra, l'extrema dificultat que hi ha per articular una llista única independentista. A una base electoral –la de l'esquerra estatalista– se li ofereix un plat cuinat i sense cap esforç de mobilització. A l'altra, en canvi, se li demana tensió permanent sense un referent electoral clar i nítid.

En definitiva, els uns en tenen prou mirant La Sexta des del sofà de casa i anant a votar a l'últim minut. I als altres se'ls convoca a tota mena de demostracions massives sota el sol de setembre. Però també és cert que uns estan més determinats que els altres. Molt més. I la història l'escriuen aquests.