Opinió

LA GALERIA

Plaça de la Metàfora

El parc havia “cosit” la ciutat d'una banda i de l'altra

Comentava amb l'amic i magnífic periodista Eduard Cid, a l'espai radiofònic Fem Girona de La Xarxa Ràdio (92.7 FM), que la plaça d'Europa de Girona, un dels perímetres del maltractat –urbanísticament– barri de Sant Narcís, ha esdevingut una metàfora vivent de la “construcció” europea. Un any i mig abans de la signatura –el 12 de juny de 1985– del tractat d'adhesió d'Espanya i Portugal a la Comunitat Econòmica Europea (primer i autèntic nom de l'actual marca Unió Europea; pur màrqueting) es muntava a Girona l'escultura A Europa, d'Andreu Alfaro, al bell mig del gran giratori central de la nova plaça d'Europa. Amb aquesta acció executada el gener de 1984 s'iniciava un procés de recuperació de la sobirania municipal sobre uns terrenys on l'Ajuntament mai no havia posat els peus: naixia el parc Central.

Europa, la plaça, esdevenia així un espai de confluència d'artèries urbanes ben diverses: la històrica avinguda de Sant Narcís (que continua igual!), porta d'entrada des del veïnat de la Rodona i la carretera de Santa Eugènia de Ter a les cases barates; el passeig d'Olot, aires de la Garrotxa –venint de Salt i el pont del Dimoni– fins a la brisa de mar feliuenc; petits carrers del petit eixample santnarcisenc; el mateix parc Central, resseguint les vies de l'antic carrilet des de la vella estació d'Olot fins a l'enyorada glorieta Boireta i vermut... la farinera Montserrat rere el viaducte que havia de desaparèixer i la benzinera (il·legal) camuflada entre falsos murs de falsa pedra, que alhora amagava una petita pista de skaters... El parc havia “cosit” (també es deia: havia “relligat”) la ciutat, d'una banda i de l'altra. La diversitat era un valor a l'alça i la interculturalitat venia. Els murs queien i amb ells també cauria el viaducte. La plaça era una metàfora. Quatre pals d'una alçada considerable permetien a un costat del cercle, sense molestar ningú, hissar la bandera de la ciutat, la senyera, la constitucional espanyola i l'europea estelada. I l'escultura d'Alfaro mantenia el moviment amb l'efecte òptic amb què l'autor l'havia dotat amb l'espiral indicant el futur: qui anant en cotxe, moto, bici o a peu no havia parat atenció a aquesta il·lusió i s'hi havia il·lusionat?

Però tot plegat ja és història. Europa i la plaça. Els murs no han caigut, el viaducte tampoc. Se n'han construït d'altres més elevats i fingers horribles. El punt de confluència ha estat esmicolat. Les banderes dels pobles, arriades. La UE tornar a ser pura CEE. L'escultura del desideràtum vaga perduda fugint nord enllà, com els nostres refugiats.



Identificar-me. Si ja sou usuari verificat, us heu d'identificar. Vull ser usuari verificat. Per escriure un comentari cal ser usuari verificat.
Nota: Per aportar comentaris al web és indispensable ser usuari verificat i acceptar les Normes de Participació.