Cop de bàcul!

El dia 10 de març el bisbe de Girona publicava en el Butlletí Oficial de l'Església de Girona un decret en què ordenava: “Fent ús de la facultat que em confereix el cànon 1.276 del codi de dret canònic, pel present queda intervinguda l'administració dels béns temporals del capítol de la catedral de Girona, i en nomeno administradors el provicari general Mn. Joaquim Giol i l'ecònom diocesà Sr. Robert Xifre.” Seguidament els encomana de manera immediata la gestió del patrimoni dels béns del capítol de la catedral, els assumptes econòmics i el personal contractat. I per no deixar res al tinter reblava el clau: “el capítol continuarà fent-se càrrec de la resta de responsabilitats sobre la litúrgia, el culte i la pastoral de la catedral”.

A Girona –com és habitual– aquest fet no ha provocat ni fred ni calor. És un assumpte de capellans, allunyat de la vida de la població, llevat per a un reduït nombre de persones que, preparant el viatge a l'altre món, encara acudeixen a la catedral quan l'entrada no és de pagament. I no obstant, és un fet inèdit en la història. Una apropiació. El capítol de la catedral ha estat al llarg dels segles un poder independent dintre de l'Església. I a vegades un contrapoder davant del bisbe. Només cal repassar el llibre Una història de la diòcesi de Girona, de mossèn Josep Maria Marquès, publicat per l'Abadia de Montserrat l'any 2007, amb pròleg de M. Joan Busquets Dalmau per comprovar-ho, a més de la quantitat de plets, qüestions, requisitòries i discussions jurídiques entre el capítol i el bisbat, durant anys i segles, dels quals es conserven documents, motivats sempre pel domini i possessió de béns materials, que constituïen els beneficis que els cristians acabalats atorgaven a un canonge o al capítol per tal d'assegurar-se la glòria del cel, i que el bisbe de torn cobejava i es volia apropiar. Afegeix Marquès que quan el prelat convocava a palau un capellà, moltes vegades aquest no hi anava per por d'acabar empresonat!

El fet és que l'estament del capítol s'ha envellit, amb clergues que sobrepassen els setanta anys de mitjana, però cal preguntar-se qui ha tingut
interès a evitar la renovació, i arribar
a l'estat de postració actual. Sigui com sigui, d'ara endavant els pobres canonges continuaran amb els seus resos, les seves salmòdies, oficis i
celebracions, en una soledat corprenedora. Però no tindran veu ni vot
en els afers econòmics catedralicis, i no podran ni comprar un ciri! El bisbe n'ha agafat les regnes i el domini, contravenint una tradició amb segles al darrere. Els nomenats per ell són
purs manifassers. De moment, mossèn Joan Naspleda, fins ara conservador del patrimoni, ha abandonat el càrrec.